#TotsAMestalla

VALENCIA. Estava sent una temporada per a oblidar. La il·lusió de l'estiu a penes ens va durar quatre partits, els mateixos que va aguantar Pako Ayestaran a la banqueta. Zero punts de dotze. Pitjor impossible. El primer mes de competició va marcar tot allò que viuríem després. L'aterratge de Prandelli i la seua 'espantà', l'adéu de Suso Garcia Pitarch, la marxa de Layhoon Chan...molts esdeveniments amb els quals la rata penada tocava fons. Era difícil emmerdar-se més. I des d'eixe punt, des del més profund dels inferns sembla que el València ha començat a ressorgir. L'enèsima aparició salvadora de Voro, el mètode Mateu Alemany o la humilitat que ha tornat a aparèixer de la mà d'Anil Murthy li han llevat un part de la mala gana a l'aficionat blanc-i-negre. Un malestar que, amb el fitxatge de Marcelino, molesta menys i que es transforma en somriure quan es parla de Carlos Soler. El Xino, ha sigut la millor de les notícies de la campanya 2016-2017.

El canterà reflectix a la perfecció què vol Mestalla dels seus futbolistes, del seu club. La qualitat afegida a l'amor per uns colors i combinada amb l'esforç i el sacrifici és la fórmula perfecta per guanyar-se els cors dels seguidors 'che'. Molt senzilla d'expressar en paraules, però difícil de dur a terme. Els exemples, malauradament, no han sigut tants al llarg dels últims anys. I quan el seguidor sent eixes virtuts, mata per aquell que les representa. Per eixa raó està alçant tanta expectació l'heroïcitat que està protagonitzant el filial. Els nanos han aconseguit enamorar a la graderia. El Mestalleta personifica allò que demana la gent. I per eixa raó també, despús-demà, no ha de quedar ni un sol seient buit al coliseu de l'avinguda de Suècia. Si vosté encara no ha vist als xavals de Curro Torres, no ho dubte. Reserve's la vesprada-nit de dissabte i siga una més de les milers i milers de goles que acompanyaran als xavals fins al somni de l'ascens cap a la Segona Divisió A. Perquè les finals no es juguen, es guanyen. I per a guanyar-les ens necessiten a tots. També de vosté, amic lector.

El duel de dissabte ha de ser un assaig per demostrar que el valencianisme està disposat a començar de zero i de què, sense oblidar les errades comesses pels mandataris durant el passat més recent, vol tornar a il·lusionar-se. A riure, a gaudir del seu equip, del seu club. Que el seguidor vol regressar a casa. Que un Mestalla sense ambient és sols la conseqüència en forma de protesta d'una pèssima gestió. Que si les decisions comencen a ser coherents, que si les coses es fan amb lògica, el públic serà de nou, el jugador número 12. L'ànima d'este club, el bategar del seu cor. I en este vessant, la pau entre la Curva Nord i el València ha d'aplegar com més prompte millor. Les dos parts han de cedir. L'entitat no ha de discriminar a ningú per l'edat ni els rectors de la Grada d'Animació tolerar cap tipus de violència. I amb estes dos premisses bàsiques, asseure's a negociar i arribar a un acord pel ben comú.

Perquè un dels primers reptes d'Anil Murthy com a president -ho serà de manera oficial el pròxim dia 1- és el de tornar a omplir el camp. Les entrades que hem presenciat al llarg de la Lliga han sigut llastimoses. No és presentable. Els rectors han de prendre les mesures que consideren oportunes perquè esta situació no es repetisca. I ara que s'acosta la campanya d'abonaments és un bon moment per demostrar-ho. La baixada de preus, els packs per a les famílies o els preus reduïts per als més joves han de ser iniciatives obligatòries. Perquè l'esport, i el futbol en particular, és de la gent. Sense l'afició, perd el sentit. I m'alegre que Meriton haja deixat de pensar que Mestalla és un estadi complicat. Ja l'han entés. El seguidor blanc-i-negre és exigent amb l'esforç i el treball. Per a ells són virtuts innegociables. I quan estes apareixen, Mestalla mai falla. Este cap de setmana tornarà a quedar de manifest. Una vegada més. Dissabte #TotsAMestalla. El filial ens necessita.