Tranquil·litat amb la joventut

VALÈNCIA. Anem a començar amb una confessió: El meu amor per Kang In Lee està congelat perquè no confie en la seua longevitat com a valencianista. Un xic en mans d'una agència que porta des que va complir els 15 fent-li ullets al més guapo cada vegada que vol aconseguir alguna cosa no em genera confiança com per a caure rendit als seus peus. A més, cal reconèixer-ho, porten la vida jugant molt bé la basa de la por.

La seua estada al primer equip respon a açò, un acord contractual que té de 'premi' activar una clàusula que evite una fugida low cost.

Però hi ha aspectes bons en el xic. Sobretot m'agrada escoltar-lo parlar amb eixe to de veu canallita a lo Lubo Penev. I eixa actitud de professional amb 10 anys en primera que no s'arruga davant res. Encara que acabe de complir 18 anys i amb prou feines sume un grapat de minuts en la màxima categoria.

Malgrat els drames de l'entorn, no és gens estrany en xics de la seua edat. Messi només va jugar 7 partits al seu primer any al Barça, i 16 el segon. Quasi tots eixint des del banc. I Messi als 19 anys li donava tres milions de voltes a tots els que tenia per davant. Kang In Lee inclòs.

Ens succeeix molt sovint que en veure a un xiquet amb maneres ens entre l'ansietat oblidant-nos que està en etapa formativa i amb un fum de coses per aprendre i millorar. A tots els nivells. Primerament, un físic per acabar. No resulta senzill aguantar el ritme de primera, els dolors que implica portar el cos de manera recurrent a eixe extrem no són pocs; adaptar-se al canvi, a l'esforç que exigeix l'elit, necessita el seu procés. Forçar-lo és arriscar-se a llastrar la carrera del jugador amb lesions musculars. Açò, tal vegada, siga més senzill explicar-ho amb el mètode de la comparació. Només mesurant el volum de les cames amb una fotografia del seu primer any i una altra del tercer ja s'evidencia la transformació a la qual està obligat qualsevol futbolista jove.

També està el tema mental, bàsic. Passar del institut a veure la teua cara en tots els diaris tampoc és una transició que es solga portar bé. Però lo primordial són els aspectes del joc. A eixes edats és habitual fer trenta minuts bons i dos partits roïns. No són herois, ni villans. Són jugadors fent-se. Amb totes les conseqüències.

En açò, és clar, entra igualment el factor sort. Vital per a tot. Ací, per exemple, per a fer bandera, la majoria destaca només el centre salvador de Lee la nit del Getafe, però ningú parla dels errors en partits anteriors, o en eixe mateix, on una estupidesa seua va generar la contra que estampá Molina en l'esquena del seu company. Lo que ens diu que este xic està beneït, perquè d'eixir a l'inrevés no existiria al·legat. I seria el mateix jugador. Ni millor ni pitjor del que ho és ara. El mateix.

En el recurrent cas del coreà suma eixa aura que li acompanya des de la seua arribada. Poques vegades s'ha vist tal interès en algú des del seu ingrés en el juvenil, establint-se certa il·lusió amb la seua pujada al primer equip en pla 'salvador'. Açò, com convertir-ho en arma de guerra per a seguir tenint material amb el cual arrear-li a l'entrenador, tampoc li fa cap bé. Ja que eixa expectativa exagerada pot ser perniciosa, al punt de quedar-se en un Silva i parèixer-nos poca cosa.

Ja sé que açò és parlar amb la paret, o predicar en el desert, però no són més que xavals que estan donant els seus primers passos (havent-se saltat diversos graons en algun cas, com el de Ferran) necessitant més que res que els deixem en pau complint els seu timing. No soles pel seu bé, sinó pel nostre també. Estem en eixe delicat moment entre fabricar un jugador d'elit o quedar-nos amb un joguet trencat. Més tractant-se d'una ambició desbocada com la del coreà.

La sort d'estos xics és comptar amb un entrenador com Marcelino, que ve de Mareo i sap d'estes coses. L'únic que té tota la informació al seu abast. I que habitua a millorar al jugador tancant-se amb ell en un quartet enfrontant-li als seus errors en eternes sessions de vídeo o en exigents exercicis en el camp. És un entrenador de mètode, i açò els vindrà bé per a aplacar eixes presses per arribar que tenen.

Tampoc podem ignorar la qualitat dels minuts que han tingut els xavals enguany. Important matís qualitatiu que mai es destaca. Partits de màxima exigència i tensió. I majorment des de l'inici. O en mode Lato, en grans escenaris i davant rivals de gran potència. Està sent un curs, a nivells generals, molt ric en esta classe d'experiències. Segur que vitals per als cursos vinents. El material per a construir algo més gran amb estos xiquets de protagonistes.

Així que no mames, wey.