Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

'If Not, Winter'

Trossos i buits

La poesia de Safo (650-580 a.C.) no és només el que ha quedat d’ella, sinó els buits que li manquen. Anne Carson ho constata en la seua traducció If Not, Winter, en què reflectix eixos buits en els pergamins mitjançant espais delimitats per claudàtors girats al revés: ] [. Eixos espais es corresponen amb buits, taques, trencaments i cremades dels pergamins, i alguna vegada amb versos senzillament indesxifrables

22/03/2020 - 

VALÈNCIA. Ma mare apuntava frases en trossos de paper. Retallava folis usats i feia targetes per a escriure per darrere. Li eixien huit trossos de cada foli. Els usava per a les llistes de la compra, per a anotar algun telèfon, recordar-se d’alguna cosa, apuntar frases dels llibres que llegia, deixar-nos notes. Quan va morir vaig trobar notes seues per tot arreu. En tinc una que diu: “Me’n vaig al Tarraco”. Es referix a un supermercat en una urbanització del mateix nom que hi ha a Cambrils, encara que llavors no era encara Cambrils. Eixa nota m’agrada perquè quan la llig em pareix que estiga viva i que en qualsevol moment tornarà per la platja amb la compra.  

Silencis, esperes, intermitències

Som una seqüència de trossos i buits. De vegades ens falten les notes, els trossos i l’únic que hi ha són buits, pintes sense pues. Altres vegades només parlen els trossos entre buits, com les postals escrites dels rastres. Per elles seguisc fa temps un compte de Twitter que s’anomena Postcard From The Past i, al respecte, vaig trobar algú que va pensar el mateix que jo –no és difícil, en som molts–. En concret, Àngela Pujol diu, en l’article “Postales encontradas, trazas de dialogo y desechos conversacionales”, que: “la bellesa última d’un diàleg succeïx quan este es trenca i es reduïx a fragments; quan es desborden els canals que vertebren la funció comunicativa i un d’eixos fragments va a parar a un destinatari fortuït”. 

Potser la nostra existència intermitent és un codi Morse que repetix incessant la verdadera darrera paraula de Cambronne: “Merde!”. O potser és com el cant dels grills per al John Morgan de Richard Matheson: el grinyol dels insectes, sumat als seus silencis, forma un codi amb el qual es transmeten missatges nocturns, que no són una altra cosa que els noms i cognoms dels nostres morts. 

Parlant de silencis, Debussy va dir que la música era l’espai entre les notes. Si eixe concepte no ha collat en gastronomia és perquè l’espera entre plats no alimenta, si bé, parafrasejant a Punset, eixa espera és l’autèntica felicitat. Són, per tant, els buits que fan d’avantsala la felicitat dels trossos? O la felicitat són els fragments perquè anuncien el silenci? Tornant a la gastronomia, l’obligat sorbet de les bodes entre el primer i el segon no neteja el paladar; és, precisament, horror vacui, por a eixe espai, eixe silenci. 

Safo i Lister, miracles a trossos

Safo va escriure sis-cents anys abans de Crist. Que els seus fragments hagen aplegat fins ací és poc menys que un miracle. I el més fascinant és que, durant molt de temps, es va saber d’ella per al·lusions d’uns altres escriptors: poetes, estudiosos i gramàtics anaren deixant en les seues obres restes de Safo, un rastre de pedretes per tal que trobàrem el camí de tornada a ella, com qui disposa els punts que, en unir-los, ens donen un dibuix. 

És una imatge que faig servir sovint. Com a dona de principis, no acabe res, així que tot el que tinc són començaments; els meus trossos entre buits. D’ací que visca amb la sensació d’anar gargotejant punts, trossos aparentment inconnexos. Però quan un dia els ajunte i els veja de lluny, afloraré com un relat policial o una cara de Bélmez. I això més o menys ens passarà a tots. Com Safo, sobreviurem a través de les notes d’uns altres. Encara que, com l’únic que queda de nosaltres són fragments, i com cada persona que coneixem els arreplega al seu gust, el nostre rostre canvia segons la reconstrucció de cadascú. El ben cert és que ja en vida som sols part d’un tot que mai vorem per complet; ens veiem a trossos, i entre els trossos hi ha buits. En eixos buits habita –sospite– el poema, tot el que no està i el que perdem. 

Un altre miracle que ens ha aplegat incomplet són els diaris d’Anne Lister, gràcies a la tasca d’Helena Whitebread. Lister va escriure més de quatre milions de paraules, gran part d’elles en un codi que es va inventar. Quan es va desxifrar, hi hagué qui volgué destruir els quaderns i hi hagué qui preferí amagar-los: anaven en contra de la moral; és a dir, d’una moral. I és que Lister xifrà tot allò referit a les seues relacions, totes amb dones. El miracle és que hagen sobreviscut. Alguns s’han perdut, però entre eixos buits ens ha aplegat quasi tot. 

Existència, essència, identitat

Pinta d'ivori. Egipte (1650 aC-1550 aC)

Quan portava escrita la mitat d’este article, una bona amiga em va enviar, sense saber-ne res, l’enllaç a un article de Jazmina Barrera sobre David Markson, empedreït recol·lector de notes, faedor de trossos. Es titula “Tot el que no existix” i, entre altres coses, diu que “el món és la disposició dels objectes existents, però també és tot el que no existix: el que es pot narrar o imaginar”. Naturalment, les notes, els trossos, formen part del que existix, i en els buits inventem, ja que contenen el que ens perdem. Ve a ser com la intermitència entre vore a un ser volgut i imaginar-lo quan no el veiem. Els altres continuen amb la seua vida en eixos buits, nosaltres continuem amb la nostra, de vegades ens deixem notes, ens fem senyes entre trens. 

Fa uns mesos em van dur al D’A, el festival de cine d’autor de Barcelona, a vore De chaque instant, un documental de Nicolas Philibert sobre personal sanitari en formació. En un moment de l’entrevista, una pacient del pavelló psiquiàtric diu a un dels estudiants que en alguna part ha escoltat o llegit “there are gaps in my ignorance”, “hi ha llacunes en la meua ignorància”. De tant en tant, entre la massa informe del nostre desconeixement, reïx un tros de saber. Potser per això no són pocs els qui defenen que el coneixement aplega a fogonades, de manera interrompuda entre tot eixe puré. 

En Eros the Bittersweet, Anne Carson parla del desig com el causant de la consciència del jo i els seus límits. En desitjar l’altre, ens adonem amb dolor d’on acaba el nostre cos: l’altre és inabastable, està fora, lluny. I, no obstant això, ens falta, ens pareix que sense ell hi ha un buit. Però no trobaríem a faltar l’altre llevat que ja haguera format part abans de nosaltres –com postulava la teoria platònica dels cossos incomplets: al principi érem sers compostos per dos dones, dos hòmens, o una dona i un home, però ens vam dividir i ara cadascú busca la seua mitat–. Safo diu “un forat rossega les meues entranyes”. D’alguna manera també som trossos que li falten a l’altre. De vegades es reclamen, però no s’obtenen, com la lliura de carn de Shylock. I quasi mai els escollim, com li passa a la criatura de Frankenstein, eixa amalgama de parts d’altres. 

Carson també recorda un passatge de Les Ones, de Virginia Woolf, en què Neville veu apropar-se a Bernard i es diu: “Tal com s’apropa, ja no soc Neville, sinó Neville barrejat amb algú... amb qui?... amb Bernard? Sí, és Bernard, i és a Bernard qui preguntaré: ‘Qui soc?’”.

En algun lloc hi ha un calb que li va arrancar les pues a la seua pinta per tal que li aprofitara.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email