Un Lim Go Home per 20 euros

VALÈNCIA. Cal reconèixer el seu enginy. Bé, pertanyent a l'elit que subjecta a un dels règims més autoritaris que poblen Àsia, i formant part del seu funcionariat, és lògic que ens guanyen en estratègies de manipulació i distracció. Però són enginyosos. Vols criticar-me?, a pagar. Bàsicament és el resum del nou patrocinador que s'han tret de la mànega. Que més que un patrocini és un impost, ja que gran part del diners eixirà dels tokens que es venguen i dels resultats al camp. Rares vegades sabem veure la jugada completa, però esta gent sempre avança els esdeveniments diverses setmanes abans de la seua execució total. Tanquen les xarxes pujant-se al carro d'una acció social sorgida en la Premier i acaben fent-te pagar si vols interactuar amb el club.

Però més que enginyós és coherent. En eixa ceguesa nostra de no veure la jugada completa se'ns ha passat per alt que la paraula aficionat ha desaparegut del vocabulari del VCF. Ara som ‘fans’. I foranis. Els missatges mai van dirigits al autòcton, sinó ‘als nostres fans de tot el món’. Fins i tot això està subjecte a evolució, perquè si fem cas al comunicat de l'altre dia la intenció del acord amb Chiliz és convertir als fans en contribuents (paraules textuals). És en la nova fase en la qual entrem. Clientela. No li agrada? Tinc a altre fent cua.

En dita lògica com parar-se a pensar que tacar la samarreta amb un gegantesc símbol del dòlar, els diners per davant de les sigles del club, podria resultar ofensiu i contraproduent. Això ho pensaria qualsevol club de futbol del món, de fet tots els que han signat el mateix acord l'han presentat sense eixa ració de mal gust. Però el nostre destil·la menyspreu als valors de l'esport, als seus arrels, a les dones, al col·lectiu LGTBI, a la seua gent, al valencià, i a tot, pels quatre costats. Per a pensar en eixos detalls, en un context europeu de revolta contra els propietaris, i construir una imatge menys agressiva substituint el dòlar per una moneda amb un rat penat, cal posseir una sensibilitat que en esta dirigencia brilla per la seua absència.

De unWomen a cases d'apostes, criptomonedes, plataformes de trading, aplaudidors de plàstic, bombo cams, liquidació i externalització de quasi tot (fins de la direcció esportiva), xarxes socials de pagament, fans… seguint el rastre ja sabem el següent pas en la sociopatía desilustrada en la qual s'ha convertit el VCF.

Encara que en el fons és altra xicoteta cortina de fum, mentre ens provoquen tacant la samarreta d'eixa manera tan mesquina i ens tiren de casa no parlem del producte devaluat que ha portat una gestió negligent. D'un patrocinador de cinc milions, guanyat gràcies als èxits collits per la M&M al camp, a haver de recórrer a una componenda criptogràfica per a ocultar una pèrdua que supera el 50% del valor de la marca. És, una vegada més, coherència en estat pur. L'era Meriton es caracteritza per pèrdues milionàries, augment del deute i una gran devaluació del valor del club. Els seus primers quatre anys van ser de samarreta en blanc, i ara que han reprès l'antigestió esportiva tornem als problemes. Problemes de cash, que per molt que s'obstinen els seus fans han provocat ells i no l'esperit sant, que es veuran engrandits no ja per l'absència de competicions europees, o per la caiguda dels ingressos televisius per tan baixes classificacions, sinó per les ganes de Puma per pirar-se d'ací. Quan succeïsca, tornaran els temps d'acabar en braços de Joma per tres eurets mal pagats.

Però bo, supose que m'he quedat ancorat al passat. On estes coses eren objecte de crítica i no d'aplaudiment, on alarmava la desafecció d'Estat o la precària situació financera de l'entitat en lloc d'ocultar-se com si no existira. Ara, en la modernor, el VCF és un opulent club de mitja taula en el qual hem de sentir-nos satisfets perquè ens porten un entrenador amb carnet, o victorejar que l'amo, que és el teu gran creditor, no et porte a liquidació per cobrar-se uns préstecs de dubtosa legalitat. I de rematada, assistir atònits davant anuncis de que li han promès a Bordalás que no malvendran jugadors.

En esta cerimònia assistim a una interminable col·lecció d'assumptes surrealistes tan normalitzats que d'explicar-li-ho a les nostres versions de fa cinc anys els provocaria un col·lapse en veure en què ens estem convertint.

Es comença així i s'acaba eixint al carrer a celebrar la permanència.