Un partit front l'espill

VALÈNCIA. Açò al que ens acostem com s'acosta un a un banc, anomenat Champions, mesurant-la per bitllets collits i no per partits guanyats, viu esta setmana la seua última oportunitat d'accés via lliga. Un rotllo patatero que porta a justificar en centenars els malalts que la prefereixen a guanyar títols.

A dits nivells de mercantilizació ha arribat el futbol, i la militància. Diners en lloc de glòria.

Però hui al vespre a lo que s'enfronta el València és a alguna cosa més, ho fa al seu reflex. L'última vegada que va guanyar com a visitant als matalassers (1-2) fou en 2011 baix titulars eixits del deliri. Els d'Emery estaven 15 punts per damunt i a només nou del líder, però calia anar al Calderón a guanyar 'per a no donar ales a un rival directe', que era vuitè en la taula encarant les falles. 

Així les gasten per estos lares.

Hui, eixa distància és similar però al revés. I l'únic temor que ronda el Wanda és quantes vegades van a cantar lo de 'Vitolo, vete al Valencia'. La teua existència reduïda a un meme.

Des d'aquella ocasió podríem esbossar este canvi d'època. Un va mutar de Kiki Musampa, Fran Mèrida o Kezman a Agüero, Forlan, Griezmann. I l'altre de Baraja, Vila, Silva i Mata a Dorlan Pabón, Helder Postiga i Oriol Romeu. De Manzano a Simeone i de Benítez a Gary Neville. De celebrar títols a celebrar terceres places. Vas a visitar a un que ha sabut ser el que vas ser i que lluny de cagar-la s'ha mantingut en el temps, fins al punt de fer-se un estadi nou i pagar-li deu nets al seu porter. Com tu, vamos, només que els vas triplicar a la baixa i encara et fas trampes al solitari.

Tal vegada ací s'amague la resposta a per què els bons cicles a València amb prou feines duren tres anys, amb sort, i en altres s'estenen durant deu temporades. De per què ací un bon entrenador sempre acaba marxant-se en un parell de cursos o allí duren vuit i són idolatrats. De per què ací una línia de treball mai serveix i allà quan troben una que funciona no la toquen ni baix amenaça de bomba.

O per què açò pretenia ser una cosa i m'està eixint altra.

Potser haja molt més en l'escenari d'esta vesprada. L'oportunitat, qui sap, que en anys algú a Madrid escriga açò, però al revés. És l'últim enfrontament d'enjundia abans del repte històric de medir-se al Arsenal. La vesprada on mostrar les actualitzacions instal·lades durant dit recorregut i lluir el nou gen competitiu. L'últim gran examen del curs per a un València en el qual, malgrat tot, molts dels seus segueixen sense creure encara que de pura impostura repetisquen com a lloros frases tretes de sobres de sucre.

En el fons em pregunte si no estem jugant en contra obligant a esta plantilla a un esforç extra per pur postureig. Alienació mental. Crida-ho X. Perquè la quarta plaça no suposa res, estem farts de ser quarts. Una posició d'una intrascendència supina de la que només importa la pasta. Fent-ho a les portes d'una final, i enfrontant un envit de superació i exigències com el de Londres després d'un any hipercarregat de tals coses, quan la fam i l'ansietat per tornar a guanyar són infinitament superiors a la necessitat de ser quart per cuadringentésima vegada.

I ocorre sobre un terreny de jugadors lesionats i cames carregades. No sol eixir gratis arribar al final viu en tres competicions. No sé si ha arribat el moment de triar. De triar entre la Lliga o plantar-se a Bakú. Dependrà, supose, dels resultats de la setmana. El que sí sé és que els que es vesteixen de curt han volgut que açò siga seu en virtut d'eixa ambició oculta que atresoren. Ningú més que ells van desitjar, i van creure, en açò arribant a les portes d'aconseguir-ho tot important-los ben poc les conseqüències. Encara que conscients, molt conscients, de fins a on arriben les seues forces a dia de hui. Ja saben frenar-se sense cantar massa.

No hi hauria pitjor drama que plantar-se a finals de maig sense res per haver perdut la força pel camí. Intel·ligència.