Una crisi diferent

VALÈNCIA. Perquè sí, per més que es negue el d'este València centenari és una crisi; i de les grosses. La realitat és que de 15 partits s'han guanyat dos. Un d'ells gràcies a un penal detingut per Neto i un altre davant el cuer del grup tercer de segona B que jugava des del minut 27 de partit en inferioritat numèrica. La resta, paraules, opinions i propòsits d'esmena. Les dades i els fets són els que són: crisi, i de les grans.

En favor de no eixir al carrer pregonant la fi dels temps, trobe dos motius. I pel que veig en el comportament de Mestalla, em dona que no sóc l'únic. És més, abans de parlar dels motius que veig per a estar afrontant la crisi de la manera més madura possible, crec que seria injust si no parle del comportament de l'afició de Mestalla. No es pot mostrar un major grau de concienciació que el que està exhibint la parròquia valencianista en esta crisi. Després de sis partits de lliga i un de Champions sense vore guanyar al seu equip va recolzar els noranta minuts el dissabte (amb la sola excepció del canvi de Soler que ningú va entendre a excepció de Marcelino) i només va mostrar el seu descontentament quan el partit havia finalitzat. Chapeau per una afició que està espentant com ningú per a traure el carro del fang. Per més que el clixé inventat a Madrid s'apressara a destacar les xiulades del final com si hagueren sigut una constant cada minut, la realitat és que Mestalla no està fallant quan més ho necessiten els seus. No hi ha res que retraure'ls i sí molt que agrair-los. Que la gent va protestar al final? Home tota paciència té un límit i no se li pot demanar més a la graderia. Fer-ho és per interès o per pura hipocresia.

Així que dit açò m'endinsaré en les causes, encara que una haja quedat quasi explicada amb l'acotació realitzada al comportament de la parròquia valencianista. Malgrat les moltes veus crítiques que qüestionen algunes decisions de Marcelino (fet normal quan no es guanya, i tenint en compte que és el màxim artífex de la confecció de la plantilla), se segueix esperant que l'entrenador que va obrar el miracle de convertir a este grup en un equip de Champions puga redreçar el rumb de la nau. Tinc la impressió de que el propi entrenador és sabedor del crèdit que li concedeix la graderia, i que la composició de la plantilla ha resultat inadequada. Dit d'una altra manera: per sobre d'alguna opinió particular, la creença generalitzada és la que una destitució no resoldria la situació. Repetisc, açò no lleva per a poder qüestionar certes decisions.

I eixa precisament és la base del meu raonament sobre esta crisi. No és una crisi com les viscudes. Encara amb l'absolut convenciment que el que vaig a escriure t'importa ben poc perquè no mitiga el teu cabreig ni el teu desencantament, ho sé. Però encara així he de dir que esta no és una crisi a l'ús. No és la crisi com les que es vivien en l'època de Juan Soler o en els dos primers anys de Meriton on el club estava ple de gent que aportava qualsevol cosa excepte una planificació més o menys lògica. No han vingut, Bakkalis, Aderlans, Marios Suárez o Nanis.

Esta plantilla es va fer baix uns paràmetres que la gran totalitat de l'entorn va aplaudir perquè els qui tutelaven el projecte mereixien la confiança guanyada durant l'any anterior: Marcelino i Mateu Alemany. Ara és molt fàcil criticar, però no vaig escoltar retrets este estiu. I no els vaig escoltar perquè en principi els retocs de la plantilla es van fer per a donar un bot de qualitat, i tots enteníem que es feia eixe salt en l'adreça correcta.

La realitat ens ha colpejat la cara. Els reforços estan aportant molt poc i, en alguns casos, dubtem de la seua vinculació amb la causa. L'equip és pitjor que el de l'any passat. Passen els dies i el malson continua. No obstant açò, per més que es vulga tirar de clixé, ningú podrà tirar gens en cara a l'afeccionat. Potser, perquè malgrat el seu cabreig, ell també entén que esta és una crisi diferent.