opinión
Una lliga normal
11/09/2019 -
VALÈNCIA. Hi ha un assumpte angoixant en lo modern: L'escassa capacitat que existeix per a assimilar el canvi. Tan ràpid va tot que ens aferrem a qualsevol cosa sense adonar-nos i després no hi ha qui ens faça eixir d'eixa postura. Passa amb la Lliga. Posar l'orella és seguir escoltant arguments naif de 2012, de quan guanyar-li 8-0 a l'Almeria estava en l'ordre del dia.
Per fortuna, encara que les diferències seguisquen sent grans en lo econòmic, al camp s'han ajuntat diversos factors que han donat un campionat més equilibrat que els anteriors. Ja no n'hi han 18 de 20 clubs en fallida. La venda centralitzada dels drets de tv ha aconseguit augmentar la facturació. S'importa talent en lloc d'exportar-ho com abans. El treball de base dona més i millors futbolistes d'elit. La ineficiència de dos entitats opípares coincident amb un relleu generacional fa que els bessons siguen més vulnerables...etc
Així, l'any passat vam veure una puntuació similar a allò que era normal abans de 2009, quan l'irrupció de Mediapro després d'eixe pacte polític entre Roures, Florentino i Laporta va quebrar l'ordre establert des de 1996 per al racional repartiment dels diners.
Segueixen existint disfuncions, com una LFP que legisla a favor de dos, o una dictadura en els horaris per a beneficiar que siguen sempre els mateixos qui es porten les millors franges i tota l'audiència, mentre els altres queden ocults competint a la mateixa hora que a Anglaterra discorre la Premier League, el campionat que copa l'atenció mundial.
I amb tot, el símptoma és positiu. Només cal pegar-li una miradeta a la classe obrera. El Betis, la Real, el Celta... es pareixen a aquells equips de Finidi, De Pedro o Mostovoi. El sempre edificant treball de l'Eibar, el competitiu Athletic, el Vila-real o l'equip revelació de tots els anys converteix la part mitja-baixa de la classificació en un vertader parany. Ací ja no es guanya amb la gorra. Cal suar cada punt perquè en un minut els perds tots.
I eixe, és un element que juga a favor de la igualtat. Perquè n'hi han massa equips acostumats a guanyar fàcil, sense esforços, amb tal solvència que es dossificaven d'una manera obscena, pesant-los hui tanta exigència en tantes competicions. És la nova fórmula de l'equació: El descontent per acabar una temporada amb més d'un partit perdut i tres empatats. Els mocadors tornen al Camp Nou, els xiulets al Bernabéu, a Simeone ja no li toleren la racanería que els va fer grans, i a Sevilla es van creure que anaven a guanyar l'Europa League fins al 2100.
Tals nervis jugaran a favor del que sàpiga mantindre la pau en la seua casa i de quin entorn haja assimilat millor la nova realitat del campionat.
És el benefici que trobarà el VCF si la tendència marcada el curs anterior segueix el seu rumb. Un títol a 80 punts i una Champions a 60 brinden la possibilitat d'aspirar a tot a qualsevol hora del dia.
La major virtut la té en comptar amb la fam d'un equip campió, fet, i amb gran part dels seus elements amb l'expectativa real d'acudir a la pròxima Eurocopa, però amb la fortuna de no tindre cap d'ells el lloc assegurat. La qual cosa és un al·licient més si el verí no fa acte de presència. Sense la podridura estival m'atreviria a dir que serà un curs tan o més divertit que l'anterior. Encara que molts hagen decidit jugar en contra des del primer minut.
Noticias relacionadas