Vacuna per al valencianisme

VALÈNCIA. Més d'un, i més de dos, dels milers de valencianiste que estan al món, de segur que han pensat en estos dies de Nadal, on la cosa important és no tallar-te amb el ganivet del pernil, que si no tindrien una vida més feliç sense els disgustos del Valencia CF. I mentres espera que la carn pertinent tinga el punt perfecte per poder apagar el foc, pensant si ficar-se una miqueta més de vi i buscant de reull la sal de fruites per a després, sent converses d'altres parts de la casa, on no es nomena Lim, Murthy ni Mestalla per a res. I baixar és només anar al carrer, sense cap tint dramàtic.

Sonant de fons la veu del Rei, com el que escolta el fil musical d'un ascensor, sense prestar atenció, el valencianista patidor amb dubte de fe, continua barruntant que perquè nassos qualsevol central desconegut sembla Scarlett Johansson per eixa necessitat defensiva que té l'equip de Gracia. I ara, amb les vèrtebres de Paulista conforme estan, més encara. I tira cap arrere en la memòria recordant que de veres el seu club no alça el cap fa més de deu anys. I aixina i tot, dos copes i Champions a Mestalla i la tele. I ara, debats d'exigència a un Javi Gracia que probablement sense Meriton a la direcció, mai haguera sigut entrenador del Valencia CF. Ha hagut altres que tampoc, com Neville o Ayestarán, però estem parlant de curriculum, no d'agenda de contactes.

I el Atleti amb un entrenador que porta amb el mateix tipo a la banqueta des de 2011, reinventant-se, a colp de talonari, cert, però tenint una suposada bona salut econòmica i un camp nou per instal·lar-se, sembla que de manera definitiva, en el podi nacional i entre els deu millors d'Europa. I el nostre protagonista, que podem ser vosté o jo, suspira i s'alça de la taula per a tirar mà a la sal de fruites, perfectament localitzada. Però clar, és que ara el Valencia CF i tot el que rodeja a la part esportiva i social del club és tòxic. I per molt que es desitge, açò no és el pc futbol. Hi ha un entorn, de l'equip i de cada jugador, que condiciona i molt el rendiment. I es nota la camp. Camp que està buit. Si hi haguera el suport de Mestalla, de la gent, seria un espentonet per a motivar a Soler, Hugo, Diakhaby i els altres, que això, l'ànim de la gent, també trau punts. El jugador número 12, que deien en les antigues revistes que et donaven al camp.

Massa calfaments de cap, mentres brolla el got amb la sal de fruites. Total, com va dir ahir Batiste, una punxadeta i au. I com el COVID, vacunat contra el valencianisme, sense saber qui és Claramunt, Baraja, Tavano o Dorlan Pabón, ni falta que fa. Aprofitant els caps de setmana per moure al monte a caminar o a qualsevol altre lloc.

Però clar, recordes aquelles coses que et van fer emocionar-te fins la llàgrima i penses que, de vegades és millor patir per alguna cosa per a després disfrutar-ho el doble quan ho tornes a conquerir. I el camí és el que t'ensenya l'aprenentatge de valorar-ho.