Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

A BORD

València, la mar i el ponent

17/05/2020 - 

VALÈNCIA. “Valentia colonia, tria millia passuum a mari remota”. A tres mil passes de la mar deia Plini el Vell, en el segle I de la nostra era, que es trobava la ciutat de València de la mar. No deia cap mentira. Així era. Però responia a unes lògiques històriques i estratègiques que a vegades no tenim en compte. València i els valencians, per contra, sempre hem viscut intensament units a la mar. I d’esquena a ponent.  

L’anècdota enceta el capítol sobre els Poblats Marítims del llibre  Valencia, tierra y alma de un país (1972) de Lluís Guarner i s’incorpora al catàleg de tòpics sobre la llunyania de la ciutat respecte de la mar, i l’abandonament d’una gloriosa tradició medieval. En concret, Guarner rememora la frase d’un periodista valencià que, quan sentia sobre l’aspiració de la candidatura de València com a “Atenas del Mediterráneo”, posava en circulació el joc de paraules com a “Apenas del Mediterráneo”. La reflexió s’inscriu en l’habitual etiqueta a la ciutat, de viure d’esquena a la mar: “La ciudad, es cierto, parece vivir de espaldas a su mar glorioso de antaño”. L’etiqueta ha fet fortuna i en el fons ha contribuït a estendre en l’imaginari col·lectiu la percepció d’un pecat que no tindria en compte el fet que València nasqué a la història com una ciutat fluvial, ni que bona part del nostre territori està conformada per una plana al·luvial, un país de marjals i palmars, malalties endèmiques i invasions en què resultava difícil de viure, i que ens acostumà a habitar de forma separada a la mar, d’acord amb la dinàmica poblacional habitual en la Mediterrània, de ports sense ciutat i ciutats sense port. El fet que la mar fora remota tenia múltiples i sensates justificacions.

Tots hem escoltat i llegit desenes de voltes el mantra, la repetició sistemàtica d’un seguit de pecats de la ciutat de València, entre els quals també estaria el de l’esquena a la mar, com si el litoral haguera estat al llarg de la nostra història el que és ara, una zona urbanitzada, sense paludisme, sense invasions i sense inundacions més o menys periòdiques. Sobre cadascun d’eixos pecats s’ha conformat una percepció errònia del territori, amb una sentència emesa de conformitat amb els nostres criteris contemporanis i fent absoluta abstracció dels canvis històrics, comercials i de poder al voltant de la Mediterrània.

Una expiació particular

El cert és que des de fa ja més de vint-i-cinc anys un grup d’amics, sempre els mateixos però diferents en els peus de l’embarcació i el pes de la tripulació, i en la quantitat de monyo, compartim durant els mesos de juliol o agost la navegació nàutica entre Oliva, Eivissa i Formentera, amb incursions esporàdiques a Mallorca i Menorca, que han estat la meua particular expiació del pecat de viure d’esquena a la mar.

Les peripècies de la navegació han quedat consignades en quaderns de bitàcola de consum privat, que recreen els nostres errors, els canvis en el paladar enòlic, l’evolució en la navegació des dels inicis fins a l’arribada del GPS, la vetla nocturna perseguint la identificació de la llum roja i la verda dels altres vaixells, o moments de seriosos riscos, únics en la nostra biografia sedentària. Una borrasca inesperada en doblar el cap Formentor, una estúpida mar sacsada en els Freus, un temporal de nord que quasi ens llança una nit contra Es Molí de Sal... Una certa imatge de la felicitat està lligada a moments de delitós fondeig, amb la silueta de la costa, les savines retallades contra l’horitzó, els colors del llentiscle, l’aprenentatge del règim dels vents i el més important de tot, la recuperació de la mirada del territori des de la mar i la confirmació d’una cultura idèntica a banda i banda de la costa, que confirmava que les antigues escriptures notarials de les cases de la primera línia d’Oliva, que indicaven que les vivendes fitaven amb Eivissa no eren afirmacions hiperbòliques.

Un quart de segle de navegació ens ha proporcionat somriures incompartibles, fórmules de gran eficàcia d’exercici de la prudència, mitja dotzena de variacions en la preparació del peix i l’arròs, encalmades d’una bellesa terrible, un olfacte inefable per a detectar els canvis en el baròmetre i una manera indescriptible d’identificar el perfil del nostre litoral des de la mar, que en el fons ens ha fet pensar, i lamentar, que en temps en què la mar, i el litoral, ja no són territori de perill d’invasions, la cultura de la navegació i marítima siga tan pobra en el nostre país, sense les excepcions que explicarien les prevencions i al·lèrgies del passat.

Una indubtable percepció gràfica

La cartografia no és innocent. Mirant els mapes i bona part de la cartografia històrica del Regne de València, podríem dir que era habitual que la visió del nostre territori es fera des de Llevant, des d’Eivissa, litoral, en tota la seua extensió, de nord a sud. El canvi a la visió del nostre país en la cartografia com una porció de la península Ibèrica explica potser alguns canvis en la mentalitat i, sobretot, la consagració d’una percepció hispànica, en la qual, en lloc de bolcat cap a la mar, és percebut com una part d’un territori que ha de mirar forçosament cap al nord, el sud o el ponent. És probable que algun expert en cartografia històrica poguera datar i referendar el que ara és per a mi només una intuïció en el canvi de la percepció geogràfica del Regne, que té com a conseqüència, a més a més, la terrible transformació contemporània del litoral en costa. La costa com a territori, paisatge, postal, teló de fons, mise en scène de l’edificació, que ha transformat la imatge del nostre territori, i que consagra la mar com a espai de contemplació, no navegable, mar percebuda des del tòpic del centre peninsular, en lloc d’una mar fronterera, espai d’intercanvi, amplària i via de comunicació.

Mariner en el pont d'Aragó de València © F. Bens

La transformació del litoral en costa habitable i l’obsessió de la mar com a paisatge consagren una sobreexplotació absurda de la primera línia, de les vistes marítimes, que han enverinat el nostre territori i han contribuït a una dinàmica poblacional costanera, absurda, quan el nostre territori, històricament, no necessitava ni estava obsedit per l’habitabilitat de la línia de costa. Des del nord fins al sud del nostre territori eren mínims els nuclis poblacionals a la costa. Castelló, Sagunt, la mateixa València fluvial, Sueca, Sollana, Tavernes de la Valldigna, Gandia, Oliva, Benissa o Teulada són totes poblacions edificades al recer de muntanyes o rius, sense necessitat de viure a la costa. Era suficient saber que la mar estava a tocar dels dits o de la mirada i, en tot cas, era un espai de saison, que calia visitar, com en Oliva, des de Sant Joan en el mes de juny fins als inicis del setembre, amb la Mare de Déu del Rebollet.

La mirada litoral era una mirada temporal, ajustada a la climatologia i la geografia de gorgs i d’ullals, no una costa edificable amb l’excusa de dos mesos d’estiu i la promesa de centenars de promocions i urbanitzacions que oferixen falsos somnis, sabors i panorames de la mar com a teló de fons, sense que la mirada es projecte sobre el litoral, i els altres litorals, mirant a Itàlia, i a Esmirna, i a Nàpols i a Sicília, i cap a totes les escales de llevant.

La mar com a símbol de llibertat

La geografia i el règim dels vents no són tampoc gens innocents. Hi ha una eòlica política. Per als habitants de llevant, tocant la mar, el ponent és, als efectes de la vida quotidiana, un mal vent amb nombrosos efectes malignes: xafogor, vesprades suoroses o dificultats en les activitats quotidianes. En la fraseologia popular la procedència del vent, amb les seues conseqüències tèrmiques, servia per a assignar defectes immediats a tot allò que vinguera de la meseta: “De ponent ni vent ni gent”, diu el refrany.

La metàfora era obligada. En l’imaginari del valencianisme el sinònim de tots els mals quedava representat i figurat en el “Vent de ponent”, equivalent a una figura simbòlica que concentrava la idea del mal: la centralització, l’extracció de recursos de la perifèria, la improductivitat, el desgovern i la falta d’estímul en la vida política. No és casual, per tant, que el primer himne dels inicis del valencianisme duguera eixe títol. El “Vent de ponent” de Santiago Cebrián Ibor incidia en la feliç metàfora eòlica.

Si el vent de ponent “marcix la collita” i “lo cor debilita”, servia per a reflectir la peripècia vital del poble valencià, laboriós i fort en el passat i dèbil i trist en el present, ja que el seu treball no obtenia fruits (“treballant, treballant, t’arruïnes”), i la resposta a la seua producció, les flors del treball, eren les punxes del centre (“dones flors i te tornen espines”). El vent de la mar permetria la vinculació a un passat gloriós, de possessió de la mar llatina i glòria escampada en els inicis del regne (“l’alba llevantina”), que el ponent i  el centre haurien arrasat i cremat posteriorment. La ruta de la mar, d’espatles a la meseta, requeriria, per a Cebrian, alçar murs protectors del territori (de la “nostra casa”), que permetrien refrescar la llar (“geni i llengua, sang i raça”) amb l’alenada de la mar.

La mar, doncs, com a figura simbòlica antònima del vent de ponent, representaria un futur polític de llibertat, associat al vent de llevant. Però els versos de Cebrian no van ser una flor aïllada. Des de les líriques i benintencionades publicacions del valencianisme castellonenc del primer terç de segle XX, Amadeu Pitarch, en la secció “Versos de pàtria”, publicà el poema Fins el triunf. Les afligides exclamacions sobre el fort vent de ponent, llançades amb tristos sospirs per un pastor, pel treball penós del mariner i la terra banyada per la suor del llaurador, es contraposaven al vent de la mar. El vent fresc de la mar significaria la brisa, la vida, la frescor, l’alé i el despertar polític: “¿Cuant aplegará lo jórn, cuant lo vollgut despertar, que aventará’l nóstre front l’alenada de la mar?”.

Donar l’esquena a la terra, al ponent, i girar la vista a la mar va ser un dels motius clàssics del valencianisme del primer terç del segle XX. En la metàfora eòlica aplicada a la política, i a l’esdevenidor de la perifèria, l’única salvació possible, capaç de regenerar Espanya, venia donada per un canvi de règim dels vents dominants. Com escrivia Pitarch, tòrcer i véncer el vent de ponent: “¡Joventut, tú eres la força! ¡Sempre amunt lo pensament d’hasta qu’en Espanya torça el vent que fá de ponent”. El ponent i la mar. La decadència i la llibertat.

Oliva fita amb Eivissa

En 1926 Francesc Almarche Vázquez, president de Lo Rat Penat, publicà una col·laboració en dos articles en la revista Germania, l’òrgan de les joventuts de l’associació, que era un autèntic manifest. El primer, “D’espatles a la meseta”, després d’una de tantes suspensions de la realització del projecte de ferrocarril directe des de València a Madrid, assenyalava que la naturalesa concedix camins per a incrementar la grandesa. El segon, “Els camins vells, vies novelles”, identificava la resposta marítima que havia de donar València a la preterició de les seues aspiracions. Una resposta d’esquena a ponent, perquè no és a ponent on la història mostra les nostres escales. Almarche rememorava el paper de la Mediterrània com a “canal apropiat, pònt directe per a la difusió dels seus abundants productes”. El seu repàs històric servia per a recordar la influència de la Valencia foral i identificar que la desatenció del poder havia de comportar un gir d’esquena a la meseta, buscant noves vies marítimes, ja que la mar era el nostre “camí segur, vía dirècta, fònt de vida nòva, riu de riqueses, sombra benèfica del ponent abrasador, compensació justa, esdevenidor de Valencia”.

L’itinerari nàutic potser m’ha dut massa lluny. Pense en la relació fluida entre la gent d’Oliva i Dénia amb Formentera i Eivissa. Eixa audició enguany de la Ràdio de les Illes Balears, un dia de fondeig a la badia d’Es Torrent, en què vaig escoltar un locutor dir a un entrevistat que: “Ho has explicat beníssim”. Em va fer sentir com si passejara per la Xara o Pedreguer, i encara feia més incomprensible que el ferri de Baleària utilitzara una fonètica marcadament barcelonina, allunyada de la dels residents formenterers o els visitants de les Marines. Des de la mar, Oliva fita amb Eivissa. No hi ha cap dubte. I no hi ha res més útil per a una drassana que la fusta noble i dura de la savina.

Noticias relacionadas

matinades

Afters

Por  - 

Estan les persones que a les huit del matí busquen un lloc on allargar la tornada a casa. Estan aquells usuaris de tren que pareixen esperar, vestits de fosc i amb un tropell de paraules també fosques al cap, que el rodalia arranque i els duga a la ciutat encara més fosca. Estan els qui mitja hora abans que òbriguen les portes –d’un centre de salut, un col·legi electoral, el mercat– ja estan mirant impacients el rellotge i bufant perquè se’ls fa tard, el seu temps és un dret suprem. Totes estes persones estan dins de les meues pors

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email