Valencianistes de calbot

VALÈNCIA. Que la vida esta marcada per les casualitats és algo que ningú pot negar. I que el València està dirigit per uns irresponsables, arrogants i prepotents, encapçalats per l'okupa que es senta al silló presidencial, és una evidència. I esta setmana hem tingut una mostra de com són i com actuen els membres de la banda de l'esmorzar o, com diria el gran Mestallidos, els “Murthy python”. Dilluns passat, al judici celebrat contra la gestió de Meriton es varen fer afirmacions, que podrien ofendre a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú. Coses com dir que la darrera junta general d'accionistes va ser tot un èxit ja que va augmentar la quantitat d'accions representades. Encara que realment, amb la mesura de pujar de 9 a 3598, es va limitar la posibilitat d'assistència dels accionistes amb la qual cosa es va tapar la boca a molts aficionats.    

Gràcies a Llibertat VCF i al juí i també s'han revelat i fets públics, els sous de dos dels “grans directius” que han estat al front del club durant estos últims  anys: Anil Murthy i Kim Koh. Uns salaris absolutament desproporcionats i autoimposats pels propis directius, en un exercici que seria digne pel mateix Juan Palomo, ja saben, aquell del “yo me lo guiso, yo me lo como”.

En el cas de Murthy, destaca una retribució fixa de 460.000 euros anuals, més despeses variables com els bitllets d'avió per a ell i tota la família a Singapur, l'escolarització dels seus fills i una assegurança sanitària internacional per a tota la família. Pel que feia a Kim Koh, els seus emoluments eren de 200.000 euros anuals, més un lloguer de 48.000 euros a l'any, un cotxe per valor de 3.000 euros mensual, una assegurança mèdica amb cobertura internacional i tres vols d'anada i tornada a Singapur cada any.

Un autèntic “pastizal”, uns salaris, segons l'advocat de Meriton (em negue a dir o pensar que representava al València) ajustats als estàndards de mercat. I per a il·lustrar esta afirmació, segurament aguantant-se la risa, la va comparar amb el que equips com el Sevilla i Atlético de Madrid paguen als seus alts càrrecs. Dos equips que, casualitats de la vida, des de l'arribada dels singapuresos al València l'han superar en éxits esportius i en la gestió economica. Possiblement per tindre al seu front a gent que coneix, estima i respecta a eixes institucions i en les àrees de treball a autèntics professionals i no a gent que va arribar a presidir el club o a treballar en ell per mera i simple casualitat, o com diríem en valencià: de calbot.