Valoracions sense marge

VALÈNCIA. En tota esta crisi que està vivint el València CF en el seu any del Centenari, a vegades li toca al periodista triar entre esgrimir la seua veritat o buscar una opinió que estiga compartida per la majoria. 

Quan un va camí del mig segle de vida, fa temps que va triar un camí sobre com plantejar este tipus d'eleccions. La diplomàcia no és un dels meus forts (com he comentat en més d'una ocasió), així que a força de ser una opinió tremendament impopular (sóc conscient d'això) he mantingut i continue mantenint els meus dubtes referent a que l'acomiadament de Marcelino siga la solució a la mala temporada realitzada.

Esta opinió, no lleva altres consideracions. Això és, que un servidor siga favorable a la continuïtat de Marcelino no significa que el considere perfecte. És més, crec que hi ha determinades situacions que mereixen una profunda revisió.

Sobretot perquè quan s'arriba a l'Equador de la lliga hi ha consideracions pronunciades de manera continua per l'entrenador que no se sostenen i que dubte molt puguen ser de gran ajuda a l'equip si no són objecte d'una voraç i profunda autocrítica.

No m'agrada que es parle de la falta de gol de l'equip o de les ocasions fallades en els partits com un misteri digne d'ocupar a Íker Jiménez en "Cuarto Milenio". El perquè falla tant de cara a la meta rival té una explicació i la dinàmica en la qual està immers també. No vinc jo ací a parlar-los ara de com pal·liar la falta d'encert davant la meta contrària, la qual cosa sí que sé és que per a trobar la solució a un problema, primer cal admetre tindre'l i deixar-lo tot en mans de la mala sort i els mereixements crec que no és el camí indicat.

Quan parlem tantes vegades de la Lliga amb tòpics com el torneig "de la regularitat" o frases com que "al final cadascun està on es mereix", no tinguen cap dubte que quan després de 19 partits només has guanyat quatre i estàs en la desena posició sumant 23 punts és perquè hi ha bastants coses que no s'han fet com toca.

Ací sí que podríem entrar en l'errònia elecció dels davanters, la falta de rendiment dels futbolistes (que sempre s'ixen de rosetes en crisis com estes), en els errors de Marcelino a l'hora de fitxar o l'establiment del perfil anímic del futbolista triat per al vestuari del València CF, incapaç de fer un pas avant en moments de dificultat. Això no és mala sort, hi ha decisions preses i conseqüències derivades d'estes.

De la mateixa manera, cal reconéixer el modèlic comportament de Mestalla donant suport a un equip que no travessa pel seu millor moment (curiós, ara no ixen opinólegs a 350 quilòmetres de distància per a parlar de la impaciència de la graderia a València contra els seus. I això que ja sabem que eixa opinió la tenen forjada sobre la base dels seus molts anys acudint partit després de partit al coliseum de l'Avinguda de Suècia). Eixe suport és encomiable, però d'ahí a sublimar que li generes oportunitats a un acabat d'ascendir a la teua casa -sobretot en la segona part, perquè en la primera només es va generar una- quan eixa és la teua obligació, em sembla desvirtuar les coses.

I és que potser en un any com aquest tots estem acabant per perdre la perspectiva.