VCF-FCB, l'inici d'una gran rivalitat

VALENCIA. Quan encara tenim fresc l'últim enfrontament disputat diumenge passat entre el FC Barcelona i el València CF, hui anem a recordar el primer partit oficial entre estos dos equips.

En general, estos partits sempre han estat intensos i vibrants, quedant molts d'ells en la retina dels bons aficionats al futbol. Este és un enfrontament clàssic que s'ha disputat 243 vegades tant en partits amistosos com de competició.

Doncs bé, el primer partit oficial disputat entre valencianistes i barcelonistes, va tindre com a escenari l'antic camp de Les Corts i es va jugar l'1 de març de 1925, en uns quarts de final de Copa, la primera gran competició de caràcter estatal que disputaven els vencedors dels campionats regionals.

El València havia guanyat el seu dret a disputar la Copa després d'haver-se imposat en el Campionat Regional, per la seua banda, el Barça ho va fer com a campió de Catalunya.

La premsa esportiva barcelonina, en la prèvia de l'encontre va fer una premonició que els anys han confirmat: "puede significar el punto inicial de una gran rivalidad". A més, el ràpid progrés esportiu i social que havia experimentat l'entitat valencianista, no hem d'oblidar que el club va ser fundat tan sols sis anys abans, tampoc va passar inadvertit a la capital catalana.

El duel entre barcelonistes i valencianistes va generar una gran expectació a les dos ciutats. Tantes eren les ganes per presenciar el partit que centenars d'aficionats valencianistes es van desplaçar en tren per animar el seu equip. Este fet també va ser destacat pels diaris catalans sent catalogats els seguidors valencians com "entusiastas supporters".

A part de pel resultat, este primer enfrontament coper va passar a la història per un fet polèmic que va tindre al català Planas i al valencià Peral com tristos protagonistes. En ple desastre valencianista, el de Mestalla perdien 5-0, el capità barcelonista Josep Planas, un dels millors defenses del Barça, abans d'arribar al descans va perdre els nervis i va noquejar de manera brutal, amb una forta puntada a la cara, a l' extrem valencianista Rafael Peral, quan estava estès a terra. Peral va haver d'abandonar el camp amb una fortíssima contusió al cap que a més li va provocar una commoció cerebral.

L'acció del defensa blaugrana va ser tan desmesurada i desafortunada que el públic, que omplia l'estadi, va obligar a l'àrbitre, el senyor Steinborn, del col·legi guipuscoà, a expulsar-lo per petició popular, un fet inaudit i del tot sorprenent.

En una època en què no es permetien les substitucions dels jugadors ni tan sols dels lesionats, els dos equips van afrontar la segona part amb deu efectius i en este segon període el València FC va jugar de manera molt diferent, arribant a superar per moments a Barça:

"[...] que un once que se encuentra netamente batido, por seis goals a cero, y con cuarentitrés (sic) minutos de juego por delante aún, reaccione y sacudiendo la desgracia -que apatía no fué- logre imponer y desarrollar un juego por lo menos igual al de su presunto vencedor y, poniendo a este en un aprieto, logre uno tras otro tres tantos impecables, no es ya hecho que entre en los dominios de lo vulgar. Ello es algo que se aparta de lo corriente para entrar en el terreno de las cosas sino anormales por lo menos extrañas y de nada fácil explicación." (El Mundo Deportivo, 2-3-1925).

El partit finalitzà amb el resultat de 7-3 favorable als blaugranes, deixant els valencianistes una gran impresió tot i les baixes de Molina i Esteban, dos dels seus jugadors titulars.

Tornant a l'"affaire" Planas, la directiva del FC Barcelona, encapçalada per Hans Gamper i el mateix jugador es van disculpar amb el València FC i amb Peral enviant cartes que també foren publicades a la prensa. La missiva del capità barcelonista deia així:

"Señor Peral: 
Muy señor mío: 
Me doy cuenta del mal que he hecho sin saber todavía cómo he podido cometerlo. Estoy desesperado y arrepentido, y al dirigirme a Vd. en súplica de perdón espero encontrar aquellos sentimientos de nobleza que yo hubiese querido no me abandonases nunca, aunque fuera en un momento de obcecación que sólo Vd. puede disculpar. [...]"

Valguen estes línies com a homenatge a jugadors com l'alcoià Rafael Peral Roig, interior esquerre del València FC, dotat d'una gran facilitat a l'hora de regatejar, qui en les vesprades inspirades podia embogir literalment les grades de Mestalla. Membre junt a Cubells, Montes, Reverter, Molina, Esteban, Rino, Garrobé i Marín del primer equip reconegut pels aficionats valencianistes.