X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 22 de noviembre y se habla de VALENCIA BASKET EUROLIGA valencia cf OPINIÓN VALENCIA CF
GRUPO PLAZA

OPINIÓN 

20 anys després de Sevilla 99

26/06/2019 - 

VALÈNCIA. El probe Miguel ja s'afeita. Hui es compleixen dos dècades de la Copa de 1999. El cada dia més oblidat gol de Mendieta és llegenda, i les carreres del Piojo, el prefixe del telèfon de Van Gaal, formen part del ressò de la història. Parlem d'un fet que molts no van conèixer, i altres amb prou feines recorden.

Per a uns pocs sempre serà especial aquell moment, doncs entrem en l'adolescència de la seua mà i l'eclosió social, colorista, que va col·lapsar una Plaça de l'Ajuntament plena de banderes. De banderes del VCF. Als 14 un títol, als 15 una final de Champions. Als 17 una Lliga. Vam créixer preguntant-nos si al llarg de la nostra existència veuríem alguna vegada un títol, i en espai de cinc anys ens quedarem a una Copa d'Europa de guanyar-ho tot. No tenim queixa, sobretot coneguent com les han passat els xavals de hui engolint-se les indignitats que comporten una ruïna.

És impossible, a més, no traçar paral·leles vistes les similituds que uneixen la primera Copa amb l'última. En l'inici, quatre lustres arrere, veníem del 6-0 de Salamanca. De Valdano i els seus penjadors. D'autèntics pocavergonyes i espantajos varis. Recompost tot amb jugadors efectius i de poc llustre. Com Soria, l'estudiant de medicina. Björklund. Vlaovic. Schwarz i les seues canyonaes. Suplents de, com Cañizares. O veterans de tornada, com Djukic. Joves efervescents anomenats Farinós i la colla de cedits que tornaven a casa, com Angulo. O d'un Mendieta que fins a 1998 era un jugador, amb diversos intents de traspàs penjant, i des de llavors va ser un altre radicalment diferent.

Una evolució en sintonia amb la del Parejo d'ara, encara que no es pareixen en res. Aquella capacitat per a humiliar rivals i desfer-se de mig equip contrari a força de regatejos o fintes només la tingueren Gaizka, Kempes, Gorostiza, i cap més.

Des d'eixa muntanya russa que és el present aterrem amb el 7-0 del Camp Nou i lo de Gary Neville. Amb més pocavergonyes, recompost amb Memes d'altres equips que han tapat boques en este. Juntament amb la pertinent dosi de paterneros donant-li consistència al invent. Una Copa que trencava amb la sequera i les conseqüències del descens del 86. A imatge de la del centenari, que acaba amb les derivades d'un altre descens, el de 2008. Que malgrat no acabar amb l'entitat físicament a segona tingué els mateixos efectes econòmics, socials i esportius. Sent molt més perllongat en el temps i amb un caire més sever, donada la pèrdua d'una generació sencera fent de Mestalla un recinte impossible d'omplir.

Són títols de reconciliació i ressorgir coincidents en l'espai-temps i amb un background massa paregut, aconseguits a mans de dos tècnics que implantaren un model fidel a la història, trencant amb les ànsies de traïció parides a les mans de presidents facinerosos i entorns infantilitzats. Serietat en el treball, un estil llaurat a foc, pare d'una cohesió i unitat entorn d'una idea a prova de bombes. I amb gols salvadors. Si el de Mendieta a Anoeta va salvar a Ranieri, el de Diakhaby al Sevilla pot passar per la salvació de Marcelino.

És l'altra part de la recepta, entrenadors sobreposant-se a crisis de resultats, ressorgint del fang a lo bèstia. Viacrucis patit per tots els grans.

De la primera visita a Sevilla coneixem les conseqüències. Estan per veure les que tindrà el retorn a l'escenari del crim. Molt estúpid cal ser per a disposar de rampa d'enlairament tan lustrosa com la que té.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email