opinión pd / OPINIÓN
ADN del cul
28/07/2021 -
VALÈNCIA. Supose que algun dia entendrem el vici tan cínic pel fum. Et trauen una campanya apel·lant a l'ADN amb imatges d'aficionats, els mateixos que estan silenciats, vilipendiats, apartats… mentre exalten la passió i la vinculació emocional amb l'equip en vídeos en blanc i negre convidant-los a abonar-se amb uns preus propis d'any Champions. Et trauen imatges de jugadors arreplegant una Copa del Rei, quan sabem el menyspreu absolut que han mostrat per la competició, especialment per l'última guanyada. Amb el simbolisme afegit de ser la del centenari. Et parla d'ADN un club que és lo més anti VCF que ha existit mai. De vincles emocionals una entitat arisca que fa gala del menyspreu pels seus. Parla d'identitat un club despersonalitzat a extrems insospitats. Mediocre. Acomplexat. Buit de contingut i de sentit. Allunyat del carrer. Vivint d'esquenes a la gent… Et parlen d'ADN amb un plantilla que és la més contrària a l'esperit mestaller que s'ha posat esta samarreta. Però lo pitjor no és això, és bo descobrir que eres un estrany a la teua ciutat e intentar reconquerir-la. L'error és fer-lo amb missatges tan hipòcrites, buits i allunyats de la pràctica. En un exercici de propaganda per a guardar les aparences podria passar-se per alt, però és que damunt li han copiat la campanya al Barça, quan allò de l'ADN Barça després de guanyar el triplet amb Guardiola i un XI titular ple de jugadors de la Masia. La major de les ironies que una entitat morta i despersonalitzada es passe la vida copiant a altres per a vendre't la seua pròpia identitat.
Són els meravellosos temps que vivim. Encara que hi ha una cosa més divertida, i és vore a la gent barallar-se per si han de comprar samarretes o renovar l'abonament. És una discussió estèril. Baralles de dinosauris mentre el meteorit es dirigeix cap a nosaltres.
No és una qüestió de parers, cap de les postures té raó. Només cal acudir a les dades per a vore que el Màlaga trau més diners de les tendes oficials estant a segona que el VCF de les seues jugant Champions. A la classificació d'audiències de TV per a comprovar que en un bon any no passes del sèptim. Als rànquings d'impactes en xarxes socials per a vore que eres un mitja taula ramplonet. A la taquilla per a certificar que fa mil·lennis que no fas més de 33 mil espectadors de mitjana, superant eixa xifra només quan vénen Madrid o Barça perquè t'omplin les cadires buides amb els seus aficionats. I si fem cas al CIS, de 2007 a 2021, has passat de ser el 71% de valencianistes a la província de València a un 54%. A Saragossa són més del Saragossa que a València del VCF. És la plasmació en estudi demoscópic d'eixa experiència diària de trobar col·legis inundats amb samarretes de Messi. És una evidència que este club no té futur, que el valencianista va camí de convertir-se en una peça de museu en haver perdut a les noves generacions. I davant això? Plàstic, impostura, fredor... on hauria d'haver proximitat, autenticitat, empatia.
Així, que no. Mai s'han comprat samarretes (en bona hora t'anaven a pagar les ridiculeses que et paguen si alguna vegada hagueres venut samarretes), i fa 15 anys que no vens abonaments. És evident que fa temps que existeix una fallida demogràfica al VCF. Per molt que es continue ignorant, evitant o maquillant la seua presència caldrà abordar el problema en algun moment, encara que intuïsc que per a quan siga mainstream ja no tindrà solució.
Però d'ací a que el meteorit ens extingisca hi han coses que sí que podem fer. És evident que cal traure's l'abonament. Tant com que no s'entendria altra reacció que un rècord d'abonats. Perquè esta vegada no va d'anar a vore jugar a tres o quatre tíos mitjanament interessants, o viure enganyats baix falses il·lusions d'èxits que duren fins a octubre. Esta vegada es tracta d'una lluita superior a la de vore partits de futbol i cantar gols. Va de la supervivència del VCF. Caure en el desafecte, en la desídia, en la deixadesa és regalar els últims bastions a uns dirigents que es desviuen per convertir Mestalla en el Louis II de Mònaco. Un camp per a quatre. És el que necessiten per a campar a pler i desplegar el seu negoci. Un VCF sense massa social, invisible, còmode…
Comprenc que a molts cada vegada els resulte més difícil. Estem tots fins les pilotes del VCF, però tampoc es tracta de deixar-ho morir a soles. La gran lliçó sobre ADN VCF que podem donar-los és omplir les graderies, portar tots samarretes negres amb el Lim Go Home pintat al pit i demostrar-los el que ha fet Mestalla tota la vida amb dirigents nefastos i negligents.
Cal tirar-los. Nosaltres a ells, no ells a nosaltres. I això no s'aconsegueix quedant-se a casa.
Noticias relacionadas