Athletic-València, la final anticipada

VALÈNCIA. El proper dimecres el vell camp de Mestalla viurà un enfrontament coper entre dos dels clàssics del torneig del KO. Dos esquadres que han jugat en nombroses ocassions, arribant a disputar finals en els anys 40 i 60. Amb un balanç d'empats a triomfs ja que els bilbaïns van guanyar les dos primeres (1944 i 1945) i els valencians les dos últimes (1949 i 1967). Malgrat ser dos clàssics copers, un duel entre lleons i merengots no es dona en esta competició des del triomf valencianista en la final del 67.
A banda de en estes finals, Athletic i València, s'han creuat en altres quatre ocasions. Una als vuitens de final (1941), altra als quarts (1962) i dos en semifinals (1943 i 1950), estes dos últimes resoltes amb triomfs del conjunt basc.    
I precisament, el matx disputat a Mestalla en esta semifinal copera de 1950 ha passat a la història com un dels grans partits que s'ha vist i viscut al coliseu valencianista, per la seua èpica, per l'emoció i pel descomunal esforç que feren tots els qui en ell participaren.
L'eliminatoria venia precedida pel què havia succedit la temporada anterior, en la que el València va vèncer a la final copera als bilbaïns per 1-0, a Chamartín, amb gol d'Epi, en el que va ser el seu últim partit amb el València. Així que eixa semifinal tenia tot els condicionants per ser considerada una final anticipada. I certament en eixos dos duels entre valencians i biscaïns es van escriure algunes de les millors fulles del futbol de la postguerra.    
En el primer partit d'eixa eliminatòria, disputat a San Mamés, l'Athletic li pegà un autèntic bany al València i tot feia pensar que la semifinal estava resolta amb el 5-1 a favor dels bilbaïns.  
A Bilbao les agències de viatges començaren a vendre viatges per a la final de Madrid. Ningú esperava l'eliminació, però, a Mestalla la sorpresa va estar a punt de produir-se.
En la tornada, a Mestalla, abans de la mitja part els propietaris del terreny de joc ja guanyaven per 3-0, gràcies als gols de Puchades, Gago i Amadeo.  Telmo Zarra va marcar el 3-1, Gago va fer el 4-1, Zarra el 4-2, Amadeo el 5-2 i Gago 6-2, quan el partit estava a punt de finalitzar. Acabats els norenta minuts, el global de l'eliminatòria estava empatada 7-7.              
Per dilucidar quin equip passaria a la final es va decidir jugar una pròrroga en dos temps de 10 minuts cadascun d'ells, que també van finalitzar sense gols. Davant la impossibilitat de jugar un partit de desempat en terreny neutral, es va optar per jugar una nova pròrroga en la que es classificaria el primer equip que marcara un gol. En cas de que cap equip ho fera es llançaria una moneda a l'aire per decidir-ho. Desgraciadament, un xut creuat de “Piru” Gaínza acabà en gol, i amb ell les il·lusions dels 25.000 espectadors que aquella vesprada omplien el camp valencianista.
El València va perdre una eliminatòria, que va haver de guanyar.  Els jugadors valencianistes, vencedors morals, van rebre l'afecte i l'admiració dels seus aficionats que, en acabar el partit, malgrat la decepció per no haver aconseguit el pas a la final, els va acomiadar amb una gran ovació en agraïment al seu esforç,  sacrifici i al seu bon joc.        
Quatre dies després d'este esforç extenuant, l'Athletic es va presentar a Chamartín per jugar la final contra el Valladolid. L'evident desgast dels jugadors bascos va fer que, fins la prorroga, no es decantarà el marcador cap als lleons, que acabaren guanyant per 4 a 1, gràcies a un poker de gols del mític Telmo Zarra.
Molt posiblement, d'haver-se classificat per a la final, la Copa de 1950, haguera entrat en el palmarés del València. Ara, 72 anys després, només ens queda esperar que els de Bordalás aconseguisquen eliminar a l'Athletic i passar a una nova final per a poder somniar amb un altra nit màgica a Sevilla.