TikTok en Orriols

VALÈNCIA. M’esforce per no tindre res contra els TikTokers –per no fer-ho públic almenys–, però no estic massa segur que, així en general, la Humanitat no involucione, no vaja cap arrere, com els carrancs. Ho intente. Tinc 51 anys i no vullc que la jovenalla em mire de gaidó amb aire cansat, com un personatge que es perpetua en el temps, el del vell renegó que no entén a la joventut. Diré, en tot cas, en el meu descàrrec, que quan tenia 20 anys ja era així d’agre.

No sé. Veig El rapte de Proserpina de Bernini, Pescateres valencianes de Sorolla o el gol de Maradona a Anglaterra i comprenc perfectament que milions de persones al llarg dels anys s’hagen aborronat amb estes obres d’art. En acabant veig per la Marina de València a gent fent-se vídeos, amb fons de reggaeton, entre vaixells i pantalans, pur tribut a la vanitat més grossera, i em descobrisc desitjant que algun dels amics els faça la broma i que el qui grava immortalitze alguna cosa bona de veritat, com els influencers caiguent a l’aigua entre una botella de plàstic gastada, una taca oliosa i alguna tenca de mig metre. O veig a les tres xicones disfressades de blaugrana ballant amb certa gràcia en l’herba del Ciutat de València i pense que potser alguna cosa estem fent malament. No el Llevant; la societat en general. El nostre club és poca cosa més que un tros de suro blanc caigut per alguna borda que està a la mercé del vent i el corrent.

També em pregunte, clar, si és que els del TikTok, Morat, Aitana o Bosé eren l’única opció o si és que és la classe de música que s’escolta en Orriols. Quasi que m’estime més no preguntar. O si no hi ha vida més enllà d’eixes sensuals dolçors, insofribles per a vells malcarats com jo.

Podríem parlar de com de meravellós és que clubs com el Llevant i el Vila-real impulsen trofeus de Pilota valenciana. O del Celta. Alguns estan cansats de futbol. Molts altres no. Estem cansats de que els nostres ho estiguen. És un clam. Fa setmanes que esperem una reacció que si aplega per fi en Vigo, cosa que dubtem, aplega tardíssim. Hi ha un moment per a tot en la vida. El de baixar al vestidor, pegar una punyada en la taula i llegir la cartilla, davant d’una situació que uns quants sabíem absolutament previsible, era el 7 de març de 2021, després del bochorno d’Anoeta.

Ara tot pareixen pedaços de cara a la galeria. I no sé si millora o empitjora les coses posar a tres adolescents a fer un TikTok en Orriols quan 25.000 granotes esperen en candeletes el moment de tornar a allò que, per ad ells, és un santuari, més que un escenari. L’economia dels clubs no està per a tirar coets i cal innovar per a captar ingressos com siga, perquè hi ha que pagar a bons professionals que es deixen la vida per l’escut en cada partit.

Jo només soc un vell renegó que cada dia suporta amb més dificultat la frivolitat de les xàrcies socials. I ja posats, de tot allò que envolta el món del futbol modern.