Breu història del teatre de carrer valencià

CASTELLÓ. "Fer teatre de carrer és com si treballares amb la terra, com si fores un agricultor, perquè també treballes mirant al cel i estàs exposat a totes les inclemències", explica la dramaturga castellonenca Sonia Alejo. És, possiblement, per aquesta raó que a la Comunitat Valenciana es cultiva tant de teatre fora de les sales. Som una societat de carrer, de sol i de gaudir a l'exterior. És així que des que les primeres companyies començaren a ocupar l'espai públic a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta per a compartir les seues creacions, aquest fenomen no ha deixat més que créixer convertint-se en una part fonamental de la nostra cultura.

"El teatre de carrer és, sense dubtes, la disciplina més popular i accessible per a la ciutadania, ja que per la seua mateixa idiosincràsia, no entén de barreres i aplega a qualsevol persona amb accés a l'espai públic", afirma Tomas Ibáñez, qui, per contra, també adverteix que "el teatre de carrer és una de les especialistes més fràgils de l'escena".

La companyia teatral vila-realenca Visitants ha volgut, precisament, per aquesta raó documentar i possar en valor la història del teatre de carrer valencià. Juntament amb Producciones La Hormiga -i amb l'ajuda de les ajudes a la producció que convoca l'Institut Valencià de Cultura- han creat el documental A peu de carrer que aquest dimarts, a les 20:00 hores, es presenta a la Filmoteca Valenciana.

Dirigida per Cristian Font i Pascual Ibáñez, produïda per Tomas Ibáñez i Pascual Ibáñez, i escrita per Sonia Alejo, aquesta obra audiovisual de 55 minuts de durada mostra l'evolució que ha experimentat el teatre de carrer en l'ámbit social i cultural des dels seus orígens fins a avui, mitjançat imatges d'arxiu i el testimoni d'alguns dels seus principals exponents i documentalistes com són Juan Carlos Garés, Rafa Rodríguez, Joan Raga, Antoni Tordera, Manuel V. Vilanova, Toni Pastor, Maria Colomer, Pepa Cases, Joan Santacreu, Cristina Macià, Sergio Heredia, Marisa Ibáñez i Isabel Abril.

El teatre de carrer, el teatre dels pobles

La idea del projecte va nàixer- conta Alejo- fa dos anys degut a l'interés d'ambdues companyies de crear un document divulgatiu sobre el teatre de carrer. I és que, com deien, tot i el seu impacte a la societat, no ha sigut aquesta una especialitat escènica que ha acaparat moltes investigacions. "El fet que s'haja desenvolupat en un àmbit popular com és el carrer, en un accés completament accessible i horitzontal, ha fet que no estiga molt observat des de l'acadèmia. També perquè se li ha donat durant els segles molta rellevància al teatre de text i en aquest cas, els pilars del teatre de carrer són més aviat la gestualitat, el moviment i les imatges. Per tot açò, sempre s'ha tractat com una peça menor o més anecdòtica. Quan la realitat és que hi ha hagut una evolució constant. Tal com ocorre en les sales, hi ha un teatre més comercial i també un teatre més dedicat a la recerca i la investigació", manifesta Alejo.

A pesar d'aquestes falses creences, el documental mostra l'enorme qualitat de les obres que s'han fet i alhora l'impacte que el teatre de carrer ha tingut sobretot en l'àmbit popular. "El teatre de carrer va tenir un gran impuls perquè quan va nàixer no hi havia infraestructures. Excepte a València que era on estaven tots els teatres, a Castelló i Alacant sols hi havia unes xicotetes sales, però fora dels nuclis urbans directament no hi havia res. Per tot açò, va tenir un gran impacte entre les poblacions. Al cap i a la fi, és una expressió artística molt assequible", assenyala la dramaturga.

El teatre de carrer valencià es va convertir ràpidament en un acte festiu. A més d'incorporar-se als programes culturals dels diferents municipis, van començar a generar-se festivals dedicats exclusivament a aquesta disciplina artística, com és el FITCarrer de Vila-real, una cita que compta ja amb 35 anys d'història. Així mateix, com s'explica al documental, molts dels professionals valencians que volien fer teatre als anys vuitanta, trobaven en el carrer la seua única via per a fer-ho possible. "El teatre ens permetia tot el que es necessitava en aquell moment".

Avui dia s'estima que hi ha més d'una vintena de companyies especialitzades en el carrer sols a Castelló. És doncs una de les especialitats artístiques més populars al territori valencià. Però, i què fa del seu futur? Té el teatre de carrer assegurat el seu futur? "Per assegurar la supervivència del teatre del carrer sols fa falta que estiga el carrer assequible i el públic. Aquest últim sempre l'anem a trobar, menys a la pandèmia que no es podia, el qual va ser molt traumàtic. I l'espai també sempre estarà. Llevat de les dificultats econòmiques, polítiques i institucionals i del suport i suport que es done a la creació i a l'art, és molt difícil que el teatre de carrer estiga en perill. Ara bé, és cert que en els darrers anys i actualment eixe perill el tenim tots molt imminent. És un perill que afecta qualsevol art. Però el suport a la cultura ens correspon per llei, està reflectit institucionalment. És un dret social i polític que tots tenim i no ens poden furtar", manifesta Alejo.

A peu de carrer mostra amb una perspectiva històrica com va sorgir el teatre de carrer i què fenòmens van actuar com a palanca de canvi per a impulsar la seua transformació. Un documental que arriba en un bon moment per a posar en valor als seus professionals.