Caro Simone

VALÈNCIA. Va finalitzar la lliga a Mestalla amb un final feliç al 85%. Victoria, equip classificat per a Champions, homenatge a Serreta (amb pasdoble inclós compost i interpretat pel Centre Artístic Musical de Moncada, el seu poble), bona entrada, i festeig final en comunió amb la graderia que va acabar corejant el nom de Marcelino (eixa injusta i superba graderia de Mestalla que massacra a les primera de canvi a qualsevol entrenador cantant-li el "vés-te ja", com algun visionari va sentenciar fa un any).

El 15% restant es queda en gestos que deixen entrevore un una infinitat d'incògnites en la possibilitat de continuar a Mestalla. Els gestos, les maneres, les cares d'alguns futbolistes semblen obrir la porta al dubte sobre determinats futbolistes que, bé per unes causes, bé per unes altres, no sabem si arribaren a celebrar el Centenari com a membres de l'entitat de Mestalla.

Per la seua revaloració entren en este capítol Rodrigo i Guedes. L'hispà-brasiler va entrar en la llista de Lopetegui i acudirà al Mundial, mentre que el portuguès va demostrar en els primers sis mesos de la lliga que pot ser un factor desequilibrant d'alta magnitud si aprèn a traure-li partit a la seua tremenda qualitat.

Però de tots ells em quede amb la cara de tristor i els gestos amb aroma d'adéu de Simone Zaza. No va somriure en el gol, va estar amb el rostre gris tot el partit i només es va soltar al final en la celebració amb la resta de companys quan Jaume es va acostar a ell per a fer-li reaccionar i que es llevara la malenconia a força de "colegueo" del bo. Del de l'amic que va a fer el borinot davant de tu per a traure't un somriure en un d'eixos dies torts que té tot fill de veí. La importància de Jaume com a element cohesionador d'este vestuari ha sigut molt important tota aquesta temporada. El diumenge vam tindre una xicoteta mostra del perquè.

Ho reconec, no m'amague: tinc una especial predilecció per Simone Zaza. A mi em va guanyar des del primer dia. Ho va demanar Prandelli i al desembre va dimitir. Al gener va ser García Pitarch (per cert, em confirmen els serveis de neteja dels estudis de BEin Sports que encara no han acabat d'arreplegar tota la bilis que va expulsar el de La Pobla en els seus comentaris del València-Deportivo) qui dimiteix dies després. Es passen dos o tres dies sense saber res del València CF (a un punt del descens en aquella època) i acaba apareixent Alesanco (que no és precisament la millor aparició que pugues trobar en la teua vida) per a tancar el tracte. I encara amb tot això, Simone va triar València.

Un gol d'antologia davant el Madrid, sis gols la primera temporada i tretze la segona (només s'ha quedat tres gols per a baix de Rodrigo jugant sis-cents minuts menys -qui a més va obtenir un de penal-). Però sobretot, em quede amb la seua valentia d'apostar pel València CF en plena "Singapur rave party", per haver-li posat intensitat quan va arribar a un equip d'indolents, per ser valent en el camp, per respectar sempre a l'entitat i no tenir mai un mal gest. Alguns diran que el favor li'l va fer el València a ell perquè estava defenestrat en el West Ham, i pot ser que siga cert. Però mirant les possibilitats d'un i d'un altre, crec que hi ha un deute moral amb Simone qui va apostar per venir a un carromato costa avall i sense frens quan fins a les rates demanaven a crits marxar-se del desastre que era en aquell moment el club de Mestalla. A un davanter internacional per Itàlia, mai li faltarien ofertes.

No sé si li tocarà anar-se (m'agradaria que no fóra així, però el mercat i l'entrenador manen), m'agradaria que fóra tal com li va dir a Cristina Bea, i que el del diumenge no fòra el seu últim partit. Té raó en què del seu futur parlem més els altres del que ell parla. Però si toca no tornar-li a vore vestint la blanc-i-negra, que sàpia que a este humil junta lletres el té guanyat per a sempre, i que on vaja (repetisc, esperem que no li toque marxar) jo sempre seré de Simone Zaza.

Spero che rimani, caro Simone.