Cosmètica o cirurgia?

VALÈNCIA. No m'agraden alguns trets de la personalitat de Bordalás. Preferisc entrenadors que s'afaiten una vegada cada quatre mesos, van en xandall, i s'exciten quan acusen als seus equips de penjar-se del travesser. Eixa necessitat que té l'alacantí de ser banyat en elogis, de cercar la portada, em retrotrau a temps de QSF. Un tipus que anava de Cruyff a les sales de premsa i no passava de Maguregui en la gespa. Bienquedaos, no gracias. Desconfie dels entrenadors que lluny de defensar la seua obra s'enreden en circs per a intentar negar allò que són.

Però això són bobaes, perquè del que es tracta és de resultats. Que vaja bé. I Bordalás ho té tot per a configurar un equip que evite el descens i puga viatjar a una zona una miqueta més elevada de la taula.

Eixa és la realitat pura i dura. I al mateix temps l'altra gran preocupació. Importa poc, més aviat res, que es fitxen jugadors a cost zero, cedits, o gangues com quan busques cracks al mode carrera del FIFA entrant al menú ‘agents lliures’ mentres fas marxa al Brentdford.

El tema és qui anirà a per eixos jugadors, i baix quines premisses. Més enllà de manies en quant a la personalitat de Bordalás (que es curen no escoltant les seues rodes de premsa), m'aterra la possibilitat de que el seu fitxatge haja sigut un mer crom per a fer-nos callar. Un pegat, pura cosmètica, quan la situació requereix una cirurgia integral. La seua arribada no té sentit si no va acompanyada d'una reforma sistèmica idèntica a la que va suposar l'arribada de Marcelino. No escometre eixes reformes és condemnar-lo al fracàs.

Perquè el tema econòmic s'està, altra vegada, passant per alt entre els focs d'artifici que ha despertat l'arribada del míster. Com si el mer fet de portar a un entrenador que assegura rendiments anara a tapar la sagnia financera que està patint l'entitat. Estem en un escenari molt similar al de 2010, de retallades dràstiques de la massa salarial, dels costos, del pressupost, dels ingressos… Penúries de difícil solució fins i tot amb l'amo ajornant el cobrament dels seus préstecs. Ja diran d'on trau el VCF la ingent quantitat de diners que requereix per a evitar el col·lapse. I ja els avance que venent jugadors no és suficient.

Per això tranquil·litza l'arribada de Bordalás. Per això aterra que només es quede en açò. Al 2010 et va eixir fantàsticament bé. Ho va fer perquè tenies a mitja dotzena de tècnics treballant dia i nit, un director esportiu que es recorria França amb cotxe perseguint futbolistes baix de les pedres. Que és com es va trobar a Feghouli o Mathieu. I un entrenador de bon nivell. Què tens ara? Un florer que es passa més temps al whatsapp inventant gestions que no escomet que treballant; Paterna arrasada; un llunàtic de president; un entrenador del qual no sabem la llibertat que té per a decidir i una plantilla que fa por veure-la.

A l'espera de desenvolupar-se l'estiu, d'esta guisa, seria sorprenent que el VCF fera res molt diferent a lo vist durant el curs que acabem de liquidar. Fins i tot pot ser que siga prou més angoixant si la planificació queda a mans de la tropa que ens ha portat fins ací. Encara que d'eixa guerra està exempt Bordalás. La situació és tal que a poc que deixe a l'equip per damunt de la desena plaça serà heroi a Mestalla. Això sí, si fracassa, no té excuses. Ficar-se ací amb els precedents que hi ha implica renunciar a elles. I acceptar, de facte, ser enganyat.