Debilitat (i mort?) del futbol modern

VALÈNCIA. Durant anys, quan guanyar una Copa del Rei ratllava la utopia, plantejàvem escenaris així. “Ja veuràs, el dia que al VCF li done per guanyar la Lliga esclatarà una guerra i anul·laran la temporada”. Ha de ser tremend per a aficionats del Liverpool, Lazio, Real o Athlètic, i tants altres, veure's davant la possibilitat de que es suspenga el curs i quedar-se sense fites tan desitjades i esperades durant dècades. 

Probablement estaríem en una situació similar de no ser gràcies al Memelència. Algun avantatge havia de tindre. El Memelència apreta, però no ofega. 

Lo trist és assistir al surrealisme i demència d'un món abonat al infantilisme. Ja provarem la primera píndola amb el tancament de Mestalla el dia del Atalanta, on la vergonya aliena era menú diari a causa de gent que airejava sense complexos les escasses neurones sanes que posseïa. En general, és lo que abunda ara mateix, com si el futbol li importara una merda a algú o fóra capital acabar temporades impossibles de liquidar sense perpetrar empastres que s'arrosegaran durant llarg temps; perquè el Mundial de Qatar i el trastoque del calendari que comportarà jugar-lo a l'hivern asoma ja. 

Almenys a Itàlia estan tenint més trellat, malgrat les reticències inicials la majoria de clubs ja advoquen obertament per anul·lar la temporada. D'Alemanya no tenim notícies, i a Anglaterra, anul·lat tot el futbol amateur, van prenent-se posicions. Hui dia n'hi han dos corrents: Suspendre, i ampliar els campionats a 24 equips per a no perjudicar  als que es guanyaren l'ascens. O jugar en format Eurocopa el que resta. És a dir, confinar als equips en dos ciutats pròximes i jugar un dia darrere l'altre els partits pendents a porta tancada per a evitar haver de tornar-li a la TV 800 milions d'euros. 

S'arregle com s'arregle és evident que la crisi financera que assolarà al balonet serà important. La novetat és que esta vegada no es cebarà només amb els modestos. Les retallades en salaris i fitxes obri el panorama a la depreciació, a un mercat més racional. Una xicoteta volta a arrere que ens permeta per un temps gaudir d'un futbol més igualitari. 

Tal vegada la solució a tots els mals estiga ací. Malgrat carronyers com Infantino que no perden l'oportunitat d'eixir a la palestra apostant per eliminar campionats domèstics i crear superlligues aprofitant la crisi que s'aveïna, tornar al fang i als camps de terra pot ser el ressort necessari per al efecte rebot. Són les lliçons que no volen aprendre gent com el president de la FIFA. A cada mostra que ens donen tornejos com l'últim Mundial, o la present Copa a partit únic, més es tapen els ulls. Quan més audiència hi ha, quan més interés desperta el futbol, és quan més disputades, impredictibles i obertes són les competicions. Veure a l'Ajax tan prop d'una final de Champions va generar més expectació global que qualsevol altre partit disputat a Europa. Precisament, la lluentor que desprenen encontres entre els més grans la genera la seua excepcionalitat. Convertir-los en rutina és deixar-los sense al·licients. 

Gràcies a esta crisi, prolongada o no, baix amenaça d'una segona onada a l'hivern, he descobert diverses coses: Que no trobe a faltar el futbol, que no tinc cap gana de que torne, i que la situació ideal d'este, i del VCF en particular, és l'actual. Estar, però no estar. Existir sense existir. Entrentinguts en un tendre bucle melancòlic de records romàntics sense la brutícia del dia a dia ni del resultat. Viure constantment en les victòries i les anècdotes més delicioses. Qui necessita el futbol tenint eixe paradís a les nostres mans? 

Potser és lo que més temen els seus popes i per això viuen obstinats en ser protagonistes d'una realitat que no els incumbeix, coscantse de que no fan cap falta, del seu evident paper de circ ambulant, ninots decoratius per a passar l'estona en un món ociós, però totalment intranscendents. Encegats per una exposició exagerada i una importància que mai van meréixer, descobreixen ara la feblesa de la indústria. Mutar en productores cinematogràfiques substituint aficionats per espectadors els ha desarrelat tant que per molt que criden ja no queda qui els faça cas.