El bon central 

VALÈNCIA. Amb Garay succeeix una cosa estranya, se li tracta com si no existira. És una figura inadvertida, d'una actuació silenciosa. Mai se li assenyala, mai se l'esmenta, mai se li destaca, però sempre está ahí. Movent-se com un ballarí de ballet.

Tal vegada les seues formes refinades li resten lluentor a un món tan arcaic i primari. L'elegància dels seus moviments combinen amb una correcció tàctica a l'abast d'uns pocs. Són virtuts que no sols li converteixen en indiscutible (amb tots els entrenadors), sinó que a més ho eleven a figura peremptòria en este engranatge: El de corrector.

Funció que equilibra i completa al seu company. Perquè la seua missió no soles es redueix a parar a l'oponent, sinó a tapar defectes o errors del seu acompanyant.

Per això, davant la seua absència, tot és diferent. Perquè lo peculiar del argentí no és que es note quan està, és que es nota molt quan no campa sobre el terreny de joc. Tracta d'un potenciador, de tràfec en slow motion apanyant-se-les per a arribar a totes bandes abans que ningú suant la meitat. Precisament, per mancar d'eixa explosivitat que demanda un futbol encara acomodant-se als lideratges blans se li neguen els focus.

És com les accions espill del nostre cos. Està sempre, malgrat la nostra ignorància, per a explicar-ho tot. En els moments àlgids, o en els pitjors, el seu futbol aprova amb nota. És difícil trobar una mala actuació de l'argentí en les quatre temporades que porta a Mestalla. No tracta d'una simple qüestió d'elegància, és sobre totes les coses, una qüestió de rendiment. Pocs centrals han donat les seues prestacions, han aportat el que ell aporta al grup, o han mostrat una actitud professional i humana tan marcada. No és només un futbolista, també és un líder. Una persona. Un exemple més per a retratar a un vestuari que destaca pel compromís adquirit i la contundència del seu missatge comunitari.

I tal vegada en tot això, o només en això, residisca la tristesa de la seua potencial eixida. Es dóna tant per fet com es parla d'ella amb lleugeresa, sense tindre en compte la dificultat de trobar un perfil de futbolista que mantinga el nivell del fins ara millor central de la plantilla, i complete a eixe nivell al seu igual. Sense tipus com Garay criar a eixelebrats com Mouctar Diakhaby resulta més complicat. Tant com domar a defenses tan temperamentals com Gabriel. Sense Garay lo que perd la saga valencianista no és només correcció tàcita, és, sobre totes les coses, matèria grisa. Fredor en plena ebullició. Visió perifèrica.

Comptar amb algú que casa (tan eficientment) amb tots és un luxe a l'abast de poques butxaques.

Igualment ajuda a entendre la grandesa d'este equip. Encara que la torba de xafaxarcos mai ho entenga, estos nivells només s'aconsegueixen sumant elements com l'argentí, a tipus com Wass, Gabriel, Coquelin i cia., lesionats i descarts, treballadors incansables, i no personatges absurds que només col·leccionen skills a youtube i portades facilones.

Que són, em tem, la gran amenaça per a dit grup i el breu parèntesi d'estabilitat viscut. Un final arribat no amb un gran aplaudiment, al estil de la República Galàctica, sinó amb boniques i mentiroses portades incitant als histèrics. Lo trist és que arribat el cas s'abraçarà amb entusiasme eixa via, com sempre es va fer. Després vindran els plors. Les valoracions pòstumes i penediments. Quan no facen falta, ni aporten res.