El Dia de la Victòria

VALÈNCIA. Esta setmana s'han celebrat diferents “Dies de la Victòria”, jornades en les que s'han commemorat el 77 aniversari de les dos capitulacions d'Alemanya davant les forces aliades. La primera d'elles, va ser signada a la ciutat francesa de Reims, el 7 de maig de 1945, i es va fer efectiva a les 23.01 del dia següent. Esta data és referida com el Dia de la Victòria a la majoria dels països occidentals. Però, per als soviètics, estes capitulacions no tingueren cap valor al no haver participat directament en les negociacions. Per eixe motiu es va organitzar una altra cerimònia a Berlín el 8 de maig, el 9 per a Moscou donada la diferència horària.

Durant els anys de la guerra, els habitants dels països ocupats pels alemanys, es van vore forçats a prendre part per un o altre bàndol. Alguns van recolzar l'invasor i van rebre el nom de col·laboracionistes. Acabat el conflicte bèl·lic molts d'ells varen ser considerats traïdors i quan les hostilitats van cessar i els ocupants es van retirar, van ser objecte de marginació i represàlies.

Però, per sort per a la humanitat, no tots varen seguir eixe camí i molta gent es va oposar als invasors organitzant-se clandestinament, constituint la denominada “resistència”, amb la missió de fer front a les tropes d'ocupació.

En l'actual situació que viu el València poden trobar algunes similituds: un poderós màxim accionista que es comporta, amb supèrbia i prepotència, com un “invasor”, que no respecta a les autoritats polítiques dels “conquerits” i que ha col·locat un govern titella que, enlloc d'administrar com cal el club, es dedica a fer de tot menys a dignificar l'entitat i a enfrontar-se a qualsevol que li pot dir el que no vol escoltar. I al seu entorn uns pocs, i afortunadament cada vegada menys, col·laboradors, alguns a canvi de continuar vivint a costa del club, que els riuen les gràcies, els justifiquen i, fins i tot, els recolzen en les seues destrallatades decisions amb arguments que, amb el temps, han passat dels clàssics “cal deixar-los treballar”, “tenen altra mentalitat”, al “estan canviant”, al “posa'ls tu” i “per això és l'amo”, al més actual “el fill se vol implicar”.    

I enfront d'ells, la resistència, organitzada en diferents grups i plataformes. Protagonistes d'accions que van des del front judicial, a la pressió davant les forces polítiques, les mobilitzacions col·lectives, les accions artístiques-reivindicatives o, simplement, la participació activa en les protestes alçant la veu i el cartell de “Lim go home” en cada minut 19 a Mestalla.

Tots estos col·lectius no fan sinó demanar, exigir i reivindicar que un altre València és possible. Un València amb una gestió coherent, responsable, respectuós amb la llei i amb els seus socis, accionistes i seguidors. Gents que, com bé va dir el bo de Paco Belda, al seu compter de Twitter, si en algun moment, Déu no ho vullga, del València no queden ni les cendres, almenys tindran la consciència tranquil·la i podran caminar amb la cara ben alta per les runes de Mestalla. Per haver lluitat pel seu club i haver fet tot el possible per no deixar-lo caure. A diferència d'altres que arrastraran la seua vergonya per la seua inacció, pel seu meninfotisme, o per la seua col·laboració amb els “ocupants” de Mestalla.

Esperem que, més prompte que tard, ens arribe als valencianistes el nostre Dia de la Victòria, que no serà altre que el dia en que Meriton Holding Ltd. deixe d'estar al capdavant del nostre club.