El meu vot és per a Guedes

VALÈNCIA. Diumenge pròxim hi ha eleccions generals i autonòmiques. Quina primícia, pensaran! Efectivament no n'és cap. I no seré jo qui en este article barrege política i esport. Sempre he sigut contrari a fer-ho i a estes alçades de la vida no vaig a canviar. Perquè l'ideari de cadascun és lliure i que així siga per molts anys. Ens agrade o no. El compartim o no. Però allò del que sí ens hem de sentir orgullosos és que cada quatre anys tots puguem votar. Privilegi que, en el futbol i a Mestalla, va desaparèixer en 1992 quan el València CF, a diferència de Reial Madrid, FC Barcelona, Athletic Club i Osasuna, va veure's 'obligat' a convertir-se en Societat Anònima Esportiva. Entrar en el perquè d'aquella decisió seria absurd quasi 30 anys després, però al mateix temps ens hem d'adonar de les conseqüències que ara patim. Perquè des d'aleshores, a mesura que han anat transcorrent els anys, el xicotet accionista ha perdut poder fins al punt -amb l'arribada de Peter Lim- de passar a ser insignificant. Democràticament parlant, un zero a l'esquerra.

Des del 2014, el València és i serà el que Meriton vulga. L'aficionat podrà alçar la veu, però fins ací. L'accionista patalejar i res més. Bo, a excepció dels de l'Associació que presidís Vicent Vallés que obtindran algun privilegi a l'hora d'aconseguir entrades per a les finals. Minúcies, al cap i a la fi. Aquells que cinc anys enrere es tiraren al carrer per a defensar l'aterratge del magnat de Singapur s'oblidaren de què la venda -haguera succeït el mateix amb qualsevol altre ofertant- podria provocar estes coses. Començant per acomiadar a un entrenador com era Pizzi, la continuïtat del qual havia sigut ratificada públicament, per a fitxar a un tècnic, amic de l'amo com Nuno. Passant per signar futbolistes -més d'un i de dos- sense que s'assabentara el director esportiu de torn, apostar per Gary Neville com a la solució en majúscules o carregar-se la graderia d'animació tal com la coneixíem fins ara per l'article 33. O sent més exactes, per haver-hi posat 200 milions damunt de la taula. Esta és la realitat. L'única. I amb ella hem de conviure.

Però ara els hi demane un exercici d'imaginació. Us imagineu un València, sense les sigles SAD, en el qual votaren els socis al seu Consell d'Administració. Els el podeu imaginar? Tinc la sensació que estaríem a la guerra dia sí i dia també. Penseu en una hipotètica oposició allà pel mes de gener quan l'equip perdia a Vitòria i a Gijón. Les Falles s'hagueren avançat dos mesos i tot s'haguera pegat foc. I Marcelino el primer. Probablement amb Alemany darrere. Afortunadament, hi ha vegades que les circumstàncies, quasi sense voler, ens transporten cap al bé comú. Com ocorre hui en dia. Després de la victòria d'anit davant el Reial Betis, el València és cinqué, està a dos punts de la quarta plaça, classificat per a la final de la Copa del Rei i en semifinals de la UEFA Europa League. I una gran part del mèrit té nom propi: Gonçalo Guedes.


Ara bé, focalitzar l'espectacular 2019 en un únic futbolista seria una errada, però no reconèixer que ell, i sols ell, és capaç de trencar defenses per si mateix, encara seria pitjor. Gonçalo, a qui de tant en tant li sobra un regat i alguna que altra protesta, és un jugador diferent. Un d'eixos atacants amb desbordament que s'atrevix a encarar i que, per damunt de tot, té gol. I el gol és el més difícil de trobar en este esport. Vuit dianes en els últims 10 compromisos. Res més a dir. No tinc dubte que els 40 milions d'euros acabaran sent pocs. Jugant prop de l'àrea i amb total llibertat encara més. Una llàstima la lesió Cheryshev: sense el rus ho tindrà més complicat. Però el que és bo, és bo. En la banda o com a segon davanter. En temps d'eleccions si jo he de votar, vote a Guedes. Amb ell no m'equivoque. Encerte segur.