El teu propi enemic

VALÈNCIA. Estem fent història, és la primera vegada que un club munta un canyaret (dos, en realitat) per a que un jugador referent se'n vaja. Normalment, estes coses passen al inrevés. Però ací tenim un superagent i tot amb poders del VCF subhastant al xic per Europa.

Solem estar acostumats a que siga l'entitat tenidora dels drets del futbolista qui mostre el seu rebuig a l'eixida de la seua estrela, amb declaracions públiques que reforcen la seua postura negociadora en pro d'un tracte més favorable per a les seues arques, en pla “el compràreu, però vos traurem els ulls”. En açò, assistim atònits davant portaveus oficials exhibint la seua felicitat, la seua excitació, no sols per la possible eixida del crack, sinó el seu orgull en què algú haja atés al teu propi anunci en ebay.

Normalment, els companys del jugador ixen a posar panys calents, “és la seua decisió, cal respectar-la”; “decidisca allò que decidisca sempre serem amics”… bla-bla-bla. Ací, els col·legues, en este surrealisme en el qual estem immersos per condemna, compareixen davant els micros per a donar-te galtades al pretendre desfer-te d'un puntal del equip d'esta manera en un moment crític del curs.

Generalment, en estos casos, a un món normalitzat, els seguidors munten escàndol davant l'enèsima eixida d'un referent, propiciada per la feblesa d'un club sense rumb, que lluny de defensar els seus interessos pareix encabotat a erosionar-los. Solen ser els odis i els rancors els qui substitueixen les adhesions al equipier. En esta, redoblament de tambors, afloren els amors al traspassat, silenciats pel soroll d'una orquestra de foques esgrimint argot de broker. L'antisupporter ha nascut a València.

En condicions normals, una entitat que troba un camí exitós que li retorna la glòria arrabassada després de molts anys de passejar per l'infern, suportant tota classe d'humiliacions, s'envalentona per mantindre viva la senda i continuar creixent. Es reafirma en tal postura, orgullosa, venen-te la fórmula del elixir. Al VCF de Meriton, l'èxit és tractat com un cost, afanyant-se en dinamitar tot rastre, desmuntar tot l'embull, mutilant la fortalesa, i si a més se li permet, tirar tota classe de merda als seus autors.

Normalment, un equip que sap que no podrà retindre a un jugador planifica no sols l'hora de la seua eixida, sinó també el dia després, buscant un marge suficient de maniobra per a poder actuar en conseqüència. Però com som qualsevol cosa menys normals, en l'assumpte Rodrigo s'amaga un aire venjatiu, encorsetant-ho en el deadline, primer per a filtrar que no tindrà substitut, i després, per a insinuar que el substitut serà un jugador que no té res a veure amb el seu rol, o en defecte d'això, un clon d'allò que ja tens en plantilla. Negociat, és clar, encarregat a un representant portugués, perquè la teua estructura esportiva no és que siga un acudit, és que és mer decorat.

Però en fi, es lo que hay. Poques vegades hem vist a un club actuar com si fora el seu pitjor enemic. En tot això de Rodrigo, des d'este estiu fins al dia de hui, imperen unes formes que sobrepassen de llarg lo vergonyós. Perquè lo més fort de tot això no és que es venga, és el com s'està venent. Regat per un to humiliant. Mai, ni en els pitjors moments de la crisi, ni en les al·lucinacions més calenturentes de Llorente, hem vist al VCF arrossegar-se de tal manera davant el mercat, posar eixes facilitats, tantes catifes roges, prestar-se a desitjos de terceres persones o encarregar a un soci de l'amo que ajude al comprador a trobar finançament o fórmules alternatives per a tancar el tracte. I molt menys ensenyar excitació per la venda amb tanta lleugeresa.

A més, és insistir en el teu nul interés per guanyar. Tens un equipazo que de no haver-ho marejat este estiu podria estar lluitant per la Lliga. No content amb què l'experiment t'haja eixit mig bé, malgrat malgastar uns mesos d'or, persisteixes a posar-te a jugar a la ruleta, forçant un canvi en la manera de jugar, obrint-te a suportar una adaptació en ple punt àlgid del curs, transmetent una imatge al vestuari que està lluny de ser la d'un projecte seriós. Cantant-li al món la teua satisfacció per exercir de marca blanca del futbol modern. Aconseguint que fins a un home afable i conciliador com Celades començe a filtrar al seua fartera amb les teues maneres de portar el club.

Al qual, damunt, lluny d'agrair-li el favor, el titlles de funcionari a una entrevista; la missió del qual, afirma l'incendiari que ocupa la presidència, ha de reduir-se a executar els desitjos de l'amo per a sobreviure en el càrrec. Tota una andanada deslegitimadora per a un senyor que ha hagut de bregar durant un mes amb preguntes sobre si li feien les alineacions des de Singapur.

Si pretenem convertir lo anormal en quotidià, és que estem pitjor de lo que aparentem.