Els pallassos de la tele

VALÈNCIA. És quasi poètic. La gent es queixa del tracte que se li dóna a un producte com l'Eurocopa des de la televisió que té els drets, però el menyspreu del qual fan gala amb tanta desvergonya no deixa de ser un reflex del futbol modern. Fins i tot de la societat actual. L'auge de la mediocritat. La plataforma per damunt del producte. Perquè estem davant això, davant l'excusa per a promocionar altres continguts de la cadena davant un públic potencialment major a l'habitual. No importa res més, per això compren els drets per damunt de preu. És el mateix que fan els fons d'inversió i els singapuresos amb club de futbol. Els preocupa una big shit la pilota, els resultats o la gestió, i molt els negocis adjacents o les portes que t'obri a nivell despatxos.

Val, és insultant la falta de respecte cap a l'espectador haver de suportar a gent que ni tan sols es preparen els partits, que coneixen menys als futbolistes que hi ha sobre el camp que qualsevol que ho veu des de casa. Farcit de comentaris buits que no aporten res. I tot, o més, amb eixe to canallita pretensiós que de graciós té poc i sí molt de cunyadisme ranci perpetrat per gent que en lloc d'afegir valor a la retransmissió només sap regurgitar onomatopeies. Però alguna volta fou diferent? Hem fet llei la cultura del bar, atropellant espais públics per a posar terrasses. Fins hem subliminat el significat de llibertat a poder emborratxar-se. No ens pot estranyar que estes pràctiques siguen el format estrela en tots els mitjans de comunicació.

Bars, realitys i El Mundo manipulant. La vida mateixa. Com no van a atrevir-se a tallar celebracions, fer pauses a destemps, que els comentaris només generen vergonya aliena o que les repeticions lluny d'aclarir alguna cosa es centren en autèntiques bobaes, fins i tot fent-te perdre accions perilloses del partit. El futbolista i el públic van deixar de ser protagonistes fa molt.

Només cal fer la comparació. Posen una cadena europea qualsevol. Escoltaran a un narrador, un, no a 17 soltant dades estadístiques inútils, anècdotes insulses o contant quants jugadors calfen per minut. I ho faran amb un so ambient tan alt que arriba a silenciar la veu del narrador davant un gol. És la diferència entre cedir el protagonisme al partit, amb una persona que només obri la boca si és necessari, a que el protagonista siga una col·lecció de comentaristes obligats a no callar ni baix l'aigua. És un mal costum que porta triomfant molts anys per ací. Asseure's a veure un partit és asseure's a escoltar les incessants pallassades de cinc persones. El seu menyspreu pel que anomenen espectacle és tan pronunciat que ja porta a connectar amb els partits amb el xiulet inicial de l'àrbitre. Excepte els del Madrid o Barça, que et fan prèvies d'un hora per a estar seixanta minuts repetint la mateixa informació, amb postpartits d'hora i mitja per a ídem.

Certament eixa obstinació que tenen les operadores, i especialment la LFP, per lluitar contra la pirateria ha de nàixer, necessàriament, per a evitar que l'espectador fuja dels seus canals oficials. Perquè poder veure el futbol per plataformes angleses, alemanyes o russes, ens ha ensenyat a una generació la diferència entre un producte de qualitat i un xou descafeïnat sense gràcia que no fa altra cosa que riure's del televident. Quin sentit té pagar el que val hui la televisió per cable per a veure programes que no es diferencien massa d'allò que ofereix el Chiringuito o Telecinco? Cobren per una qualitat que tampoc aporten.

Així s'aguanta el peatge per una miqueta de futbol en obert, miren les audiències. Malgrat tot, la gent aguanta esta tortura signant xifres imponents fins i tot en els partits més insospitats. Pot ser que eixa cridòria siga del gust de molts, no dic que no. Però a mi del futbol m'interessa l'ambient a la graderia, la disputa al camp. La simbiosi de tot. Per això m'ha resultat impossible veure un partit de futbol en l'era de la pandèmia. Insofrible.

I, sí, clar, seria injust no esmentar-los, perquè hi ha molt bons comentaristes, eficients i que sempre és un plaer donar amb ells. Però desgraciadament són l'excepció, no la regla. Que ho siguen és el vertader problema de tot açò.