Els temps del temps

VALÈNCIA. Haguérem d'esperar fins a la matinada de dijous a divendres perquè el València tancara el seu mercat de l'hivern. Amb nocturnitat però sense traïdoria, Michy Batshuayi va dir adéu a la seua curta etapa com a rata penada. 'Batman' va generar tanta expectació durant la seua arribada com indiferència en la seua eixida. El belga ha sigut l'enèsim cas de futbolista amb aura d'estrela que s'ha estrellat a Mestalla. Com quasi sempre, els jugadors amb cert renom no triomfen al Cap i Casal. I és per esta raó per la qual cosa vull esperar-me abans de valorar a les dos últimes incorporacions. Però vaig a ser sincer, si el dia un de desembre m'asseguren que el València canviaria a Batshuayi, Murillo i Vezo per Sobrino i Roncaglia haguera pensat que m'estaven vacil·lant. I repetisc, no seré jo qui escriga una paraula en contra de cap dels dos. L'un i l'altre han aterrat amb fam, moltíssima fam, i plenament conscients que estan davant de la gran oportunitat de la seua carrera. Rubén per a demostrar que un no ha jugat en el Madrid i en el Manchester City per casualitat, i Facundo per a fer-li veure a aquells que dubten, que encara li queden molts anys al màxim nivell.

Dit açò, hi ha una obvietat: a diferència de l'estiu, gener s'ha menjat la planificació esportiva dels mandataris blanc-i-negres. Per què? Molt senzill. Primer perquè Marcelino es va haver de menjar a Batshuayi amb creïlles fins al dia 30 quan no feia mesos que no el volia a Paterna. Però sobretot, perquè la secretaria tècnica, amb el vistiplau de la direcció general, o el que és el mateix, Pablo Longoria i Mateu Alemany se la jugaren a una carta i fallaren. Almenys a priori. Més d'un mes negociant pel Chicharito per a res. Durant el matí del passat dilluns i després de la cimera amb Eduardo Hernández, representant del mexicà, els mandataris s'adonaren que el West Ham no anava de farol i que, com els havia fet saber des de la primera conversa, no anava a baixar ni un euro dels prop de 12-14 milions d'euros que demanava pel traspàs del davanter. Dies abans havia succeït una cosa pareguda amb Víctor Laguardia, el central de l'Alabés amb qui somniava el tècnic asturià. I així, a presses i correres, amb menys d'una setmana de marge per al defensor i amb 72 hores per a trobar-li alternativa a l'atacant, no hi havia massa on escollir. Eixa és la realitat.

Encara que per a mi, les dos grans incorporacions d'este mercat de l'hivern no són ni Sobrino ni Roncaglia. Ni tan sols Kondogbia i Guedes. Els dos fitxatges tenen 17 i 18 anys, respectivament. I els dos tingueren una actuació clau perquè el València dispute des de dijous les semifinals de la Copa del Rei. Parle, per descomptat, de Kang In Lee i Ferran Torres. El coreà i el de Foios s'han clavat en la butxaca a tota l'afició demostrant que amb els nanos l'únic que s'ha de tindre és paciència. Perquè la qualitat, la classe, el present i sobretot el futur dels canterans són espectaculars. La velocitat i el desbordament de Ferran, la visió de joc i la màgia de Kang In són virtuts que es tenen o no es tenen. I els dos les posseïxen. Ara, més que mai, s'ha de tindre tranquil·litat i no carregar-los d'excessiva pressió perquè així serà com millor demostren que estem davant de dos dels talents més grans del futbol europeu i mundial. I que, a més, presumixen de ser del València. Què més es pot demanar?

Vinga, posats a demanar, tots volem tornar a viure una final. I no una final qualsevol. Onze anys després, el combinat 'che' té la possibilitat de fer-li el millor regal possible a la seua afició en l'any del Centenari. L'èxtasi amb la remuntada històrica davant el Getafe i la sensacional imatge mostrada al Camp Nou han de servir com a aperitiu però ha arribat l'hora de donar l'últim pas. Mestalla i la plantilla li han fet veure a Meriton que, més enllà del vessant econòmic, l'esport és altra cosa. El futbol és passió i sentiment. És màgic. I eixa màgia és el que el fa diferent. La que permet somniar amb una final, la que permet plantar-li cara al totpoderós FC Barcelona. La que provoca que, en menys d'un mes, aquells que demanaven el cap de Marcelino descompten les hores perquè arranque l'anada de les 'semis' al Villamarín. De l'infern al cel. Així són els temps del futbol.