En Sarrià

VALÈNCIA. L'imaginari dels seguidors i dels clubs de futbol estan plens de records relacionats amb moments, llocs i emocions. La majoria d'ells units a moments únics: triomfs, victòries, finals. El València no és alié a este fenòmen tan del gust dels aficionats “llagrimetes”.

Un d'eixos llocs per al record és l'estadi de Sarrià, el vell llar de l'Espanyol de Barcelona. Un camp que va deixar d'existir fa anys i que fou inaugurat el 18 de febrer de l'any 1923, tres mesos abans que Mestalla i es va construir en uns terrenys en el que en aquell temps eren els afores de la ciutat comtal, junt a la vella carretera de Barcelona a Sarrià, en un solar conegut com Can Ràbia. 

Al llarg dels anys el València va disputar nombrosos partits al vell estadi perico però, sense cap dubte, el més recordat de tots ells és el de la darrera jornada del campionat 70/71. Aquell diumenge acabava la lliga, amb tres aspirants a guanyar-la. Dos d'ells jugaven entre si: Atlèti i Barça, al Manzanares. L'altre, el València, jugava de visitant contra l'Espanyol. 

Els valencianistes si guanyaven eren campió, empatant també, fins i tot la derrota li'ls donava el títol, si el partit del Manzanares finalitzava en empat.

Els dos partits es van jugar simultàniament i la vesprada va ser d'eixes en què els transistors treuen fum i els aficionats posen els seus cors a prova d'infarts i taquicàrdies. 

La jornada va arrencar amb un gol ràpid de Lamata per a l'Espanyol. El València perdia, però encara era líder, perquè al Calderón matalafers i culés continuaven empatant. Al poc d’iniciada la segona meitat va arribar un gol del Barça, obra de Martí Filosia. Ara el campió era el Barça. La notícia va arribar a Sarrià i el València comença a jugar cada vegada amb més nervis, davant un Espanyol tancat en la seua àrea. Poc després, marcà Luis, per a l'Atleti, empat a un i el València tornava a ser primer de la Liga, encara que seguia perdent.

Atlèti, Barça i València saben que un gol per a qualsevol d'ells els pot donar la Lliga. Però això no succedirà i els marcadors es quedaran així.

Minut 90 i Di Stéfano es gira cap al públic preguntant si ha acabat el partit de Madrid. En Sarrià encara queden dos minuts que es converteixen en una festa valencianista. El València és de nou campió de lliga, després de massa anys i en eixe mateix moment s'incorporarà Sarrià al seu imaginari sentimental.

Ara, gràcies a Cisco Fran, el camp que durant 74 anys va ser l'estadi del club blanc-i-blau, torna al nostre imaginari en forma de cançó. Una balada en la que el cantant i compositor de “La gran esperanza blanca“ recrea el que van viure eixa vesprada primaveral, milers de valencianistes desplaçats a Barcelona per  vore al seu equip guanyar una Lliga.

Per cert, com si el destí haguera volgut unir per sempre Sarrià amb el club de Mestalla l'últim partit oficial que es va disputar a eixe terreny de joc va enfrontar, el 21 de juny de 1997, a blanc-i blaus i blanc-i negres, el mateix enfrontament que, seixanta sis anys abans, va suposar el debut del València FC a Primera.