Esport multicolor

VALÈNCIA. Hui, si no viuen tancats en un entorn sense cap contacte amb persones ni comunicació, és dia de colors. Colors per poder estimar i besar lliurement, ara que no cal mascareta a l'aire lliure, per exemple. Val, també juga Espanya el primer dels partits de quedar-se o anar-se'n. A les 6 de la vesprada. En la caloreta. Que és com es diu si parles valencià. En femení. Perfecta hora per aquell que tinga jornada intensiva i puga despertar-se de la siesta, soltar un parell de badalls de desgana i sentar-se cara la tele, pensant que estaran fresquets allà a Dinamarca. Luis Enrique i el seu patinet, declamant el ser o no ser, that's the question. La siesta. Que en estiu té la banda sonora del Tour de France. La felicitat per a l'esportista de silló. La serp multicolor en el dia multicolor. Tot perfecte. Sense conéixer a la meitat, sent generosos, dels ciclistes actuals. Sense saber encara on juga el lateral dret de la selecció francesa. Per un tema d'ego personal. Em negue a buscar-ho a la wiki. Tinc l'esperança de pescar alguna retransmissió on el narrador ho diga, compartint els seus coneixements amb els que estem a l'altre costat. I poder dir que era obvi l'equip. El futbol modern. Que és millor que el d'abans. Diguen el que diguen. Amb aquell futbol que tirem de menys els que tenim quaranta o més, eren roïns fins les camisetes. Lletges només algunes, però poc còmodes, totes. I les pintes dels jugadors, que no eren menys que un reflex de la moda del carrer. Esta setmana he vist una inventada colecció de cromos amb jugadors actuals amb aspecte dels anys 80. I potser quasi totes les imatges ens hagen recordat algun moment de les nostres vides. Si va haver un moment que Sonny Crocket i Ricardo Tubbs van arribar a ser models d'estil, poc debat queda. Encara que podem trobar nostàlgics a comunions, batejos i bodes d'estiu. De més de quaranta, clar.

El futbol modern és millor, deia. El rebombori dels jugadors amb cintes de capità amb l'arc de Sant Martí, símbol de la lluita LGTBI, una mostra. Més enllà del missatge UEFA amb el racisme. Que sí, que diuen que sí. Però cal tindre-ho ben escrit per a que quan un jugador es senta ofés per la grada o per qualsevol altre company de professió, puga dir fins ací, sense cap sanció. Però Neuer, i ahir Wijnaldum, van reivindicar una qüestió que la societat que no és troglodita ho té ben clar: cal ser igual independentment de a qui beses. Difícil entendre que no s'haja tingut el suport institucional. Però clar, sembla que Hungria i el món àrab, amb els seus petrodolars valen més que banderes i sentir orgull de l'esport que ens fa feliços a molta gent. Inclús acabats d'alçar de la siesta.

A saber que pensaran els jugadors que viuen dins d'un món de cartó-pedra, tot postureig. Però the show must go on. Quina llàstima no ser referents socials de veres. Quina llàstima no ser revolució. Quina llàstima no tindre orgull per a totes i tots.