Formes d’eixir

VALÈNCIA. Per primera vegada en molt de temps, una de les estreles del València CF abandonarà Mestalla per la porta gran. O per no pecar de grandiloqüència, almenys no ho farà per la de darrere. Una mala praxis que s’havia convertit en costum i que, amb la nova era, sembla haver canviat. Sense ser un cas comparable, l’adéu de Cancelo el passat estiu ens va ensenyar el camí i enguany la marxa segura de Rodrigo es farà com toca. Perquè així ho han decidit les dos parts. El futbolista perquè entén que ha complit un cicle i el club perquè no li tallarà les ales a un davanter, decisiu en les últimes dos temporades, i que se n'anirà havent contribuït amb un gol per a la història en un any inoblidable. I a qui, a més, l’entitat li traurà en benefici econòmic prou important. Encara recorde quan mataven a Peter Lim per pagar 30 quilos per l’hispà-brasiler…ai mare!

Rodrigo mereix un comiat com toca. Una roda de premsa a l’alçada d’un tipus que en les bones i en les no tan bones sempre ha donat la cara i mai ha negociat un esforç. I el que encara és millor, ha defensat l’escut de la rata penada com qualsevol altre valencianista de naixement. Com per exemple feren, altres dos que sí que ho són. Juan Bernat i Paco Alcácer. Dos jugadors d’elit que presumixen del blanc-i-negre allà on estan i que, per incompetència dels dirigents, no gaudixen del suport de la que sempre serà la seua afició. Sols cal preguntar com visqueren ells i les seues famílies la final de Copa al Villamarín. Molts se sorprendrien.

Encara que realment sols caldria escoltar-los. Amb això seria suficient. Als dos se’ls titlla de ‘pesseters’. Serà precís? Un deixà sa casa per fitxar pel Bayern de Munic de Pep Guardiola i l’altre per a intentar ser l’acompanyant d’un tal Leo Messi en la davantera del Barça. I ambdós, no es cansen de repetir que són valencianistes ‘diguen el que diguen’ i fins i tot, la passada setmana, l’ara lateral del PSG, va declarar que li agradaria molt tornar a jugar en el València.

I el que no pot ser és que a dos nanos criats a Paterna que senten l’escut com tu i com jo se’ls crucifique per marxar quan l’única veritat és que eixos dos estius, el club necessitava ingressar diners per a quadrar el pressupost. És a dir, el mateix que passarà al llarg de les pròximes setmanes amb Rodrigo. Però amb una gran diferència: este València, el de Mateu Alemany, també cuida les formes. Perquè hi ha ocasions en les quals, les formes són tan importants com ho és el fons.

Ara bé, dins d’esta nova política hi ha una taca: Vicente Rodríguez. No m’entra en el cap el tracte que ha hagut de suportar el de Benicalap. Puc comprendre que la seua manera d’entendre el futbol siga molt diferent de la de Pablo Longoria, però l’exsecretari tècnic va haver d’aguantar situacions kafkianes. Com ell mateix va explicar, es va assabentar estant a Mendizorroza un dilluns que dos dies després el València fitxaria a Sobrino. Vicente estava en l’estadi on l’atacant estava jugant i no sabia res. I a això no hi ha dret. És més, eixe tracte no li pega a Pablo Longoria. Almenys al Longoria que es deixa conéixer –que tampoc és massa, les coses com són-. Siga com siga, no estaria malament que el caça-talents poguera parlar en públic. L’afició ho agrairia. Segur.

I parlant de talents…Kang In Lee. El coreà s’ha convertit, amb a penes 18 anys, en una de les grans estreles del Mundial Sub ’20. Sent un dels jugadors més jóvens del torneig, les seues actuacions estan meravellant a tot el planeta futbol. El mitjapunta fa coses a l’abast dels elegits. El seu futur la pròxima temporada és per a mi, la gran creïlla calenta a la qual s’haurà d’enfrontar el club. Deixar-lo eixir cedit, tal volta, siga massa risc. Però este cas, mereix un article a banda. Qüestió de formes, ja saben.