Funambulisme davant l'adversitat

VALÈNCIA. La veritat és que la temporada està sent de tot menys avorrida. No hi ha dia que la cosa no pegue una sacsada. Quan no és un rumor de marxa d'un dels teus jugadors diferencials, són unes declaracions del president ficant-se nota. O desgràcies en forma de lesions. L'absència de Garay pel que queda de temporada és un colp dur i un gran contratemps per seguir escalant i aconseguir els objectius. Ara es presenta una oportunitat immillorable per testar la gestió esportiva. Vinga d'on vinga, amb unes característiques concretes per seguir augmentant la competitivitat del grup. A hores d'ara, el club no ha dit res, clar. Però el món Twitter ja està pegant-li voltes a opcions, veient que amb tres centrals sembla ser curta la rotació. I també es mata a Mangala, assenyalant-lo com un peatge de Mendes al seu amic Lim. Mangala va jugar davant el Villarreal a un gran nivell, sent partícip de la victòria d'aquell dia. Per si a algú se li oblida, que açò de la memòria selectiva és molt traïdora. I de tindre molt mala llet.

Sacsades a tota hora. Recorde haver parlat, en un dels concerts del cap de setmana, amb un valencianista que em deia que ja tenim el cor a prova de tot. Parlava, concretament, de l'eliminatòria de copa. Aquella que va desesperar a l'afició i va respirar aliviada. Res nou. Ho saben els nostre iaios, els nostres tios, els nostres pares. I ho sabran els nostres fills i els nostres nets. I, sense tindre el relat mediàtic que tenen altres a altres llocs, com bé canta Tardor, és això el que, probablement, ens fa grans. Més.

El funambulisme ha arribat per a quedar-se. I a Granada, sense anar més lluny, es comença a caminar pel fil d'aram. En dimarts, com si d'un partit de Champions es tractara. Granada, amb La Alhambra i la cervesa. Perdó pel sacrilegi comparatiu. I Soldado, apurant la seua carrera. Gens fàcil sembla. Cal reafermar el producte local. Jaume, Gayà, Ferran i Soler. Quasi un per línia. O sense el casi, si fiquem al 20 con davanter. Columna vertebral de la terra. Que no sempre és motiu d'èxit, però si de sentiment. Quina pausa mental la de Soler en el gol del dissabte. I hi havia a València algú amb micròfon que deia que estava sobrevalorat. Sobrevalorats com Soler en vull sis o set. La maliccia, supose per no ballar al ritme.

Divendres passat vaig vore com es desmantellava un dels circs que ha estat a la ciutat en desembre i gener. No ens quedarem orfes de pistes ni exercicis d'acrobàcia. El circ del Valencia CF, el risc perenne i eixa passió de cent anys i dies s'encarregarà de mantindre viu l'espectacle. Rodrigo, que al final només va anar a Barcelona al metge, Soler, Ferran, Gayà i Jaume, amb els seus gestos icònics, ens matindran la il·lusió. Amb la resta. Amb un italià que ja arribat, ha vist i ha vençut. Amb un King Kond que va a tornar a ser el que va ser. I amb el repte de Parejo. Repetir dos anys seguits l'alçament de la copa. No els il·lusiona? A mi sí. I això que encara no tenim a Guedes, el nostre Godot particular. I quan torne, igual és per fer-nos campions, altra vegada.

Visca el circ que ens far ser xiquets i somiar.