Tinc ganes d'escoltar a Marcelino, tinc ganes de neteja en el vestidor, tinc ganes de tornar a tindre ganes. I tinc ganes de no haver-me de conformar mai més amb allò de comprovar com el meu equip tan sols lluita per tocar-li els nassos al rival d'enfront...
VALENCIA. Tinc ganes de què siga diumenge. Des de ben menut m'he organitzat la setmana en funció del dia i l'hora del partit del València. I ara, en vespres de complir 34 -uff que major em faig!- no va a ser menys. Però les d'este cap de setmana no són les mateixes ganes de sempre, no. No tenen res a veure. Enguany he anat perdent la il·lusió a mesura que ha anat transcorrent la temporada, fins al punt de què les úniques ganes que tenia, era les de què s'acabara tot. I per fi ha arribat el moment. Tinc ganes de posar el punt final a la Lliga, tinc ganes d'oblidar el malson d'altra campanya pobra, tinc ganes d'acomiadar-me de Mestalla dient-li sense parlar que a l'agost tot haurà canviat. Tinc ganes de comprovar com Voro s'emociona quan els seus li reconeguen amb un merescut homenatge que, sense ell, la indiferència actual haguera pogut ser una tragèdia en majúscules. Tinc ganes d'escoltar a Marcelino, tinc ganes de neteja en el vestidor, tinc ganes de tornar a tindre ganes. I tinc ganes de no haver-me de conformar mai més amb allò de comprovar com el meu equip tan sols lluita per tocar-li els nassos al rival d'enfront.
Ja va ocórrer al Santiago Bernabéu i d'ací a 72 hores, tornarà a succeir. Davant el Madrid, els blanc-i-negres estigueren a quatre minuts de complicar-los el títol i este cap de setmana tenen l'oportunitat de deixar sense Europa League als veïns del nord. I sent un objectiu trist, que ho és, té el seu puntet. Almenys per a mi. El futbol no arrossegaria tanta passió si no fóra per este tipus de rivalitat ben entesa. Mai he cregut en la famosa 'germanor' quan parlem d'esport. Dins del terreny de joc no ha d'existir. M'han de reconèixer que guanyar al Vila-real, que els de Fran Escribà acaben setens i que la seua participació a les competicions continentals depenga de la final de Copa, els posa un poc. Que sols de pensar-ho se'ls ha dibuixat un somriure maliciós. Que sols per açò ja val la pena fer l'esforç de passar calor i dir adéu a la temporada 2016-2017. A què sí?
Però que ningú em malinterprete, una cosa és el que dictamine l'herba i altra totalment oposada la relació entre les aficions. Tots tenim amics del Barça i del Madrid, de l'Atlètic, i per descomptat, també del Submarí. I no hi ha res millor que creuar-te amb qualsevol d'ells el dilluns després d'haver-los guanyat sobre el terreny de joc. I fer-los la punyeta fins que estan a un pas de cabrejar-se, instant en el qual tires el fre i els canvies de tema. Eixos moments són impagables. Però no obliden una cosa, primer he utilitzat la paraula veí i més endavant, la d'amic. I tant als uns com als altres se'ls ha de tractar com a tals abans i després del xiulit inicial. Mentre rode la pilota, ni germanor ni gaites.
I sincerament, jo no sóc dels que s'alegra quan perd el Vila-real, sempre que no siga rival del València, clar està. Però m'agrada que els groguets es prenguen cadascun dels derbis com si d'una final es tractara. Com comença a fer-ho també el vestidor 'che'. I entenc a la perfecció que la rivalitat de la Plana Baixa cap a la capital cresquera exponencialment després del gol de Jonas en el 2012. Però que no s'enganyen, ni el brasiler ni els blanc-i-negres van ser els que descendiren als de Lotina de categoria. Ara bé, aquella diana canvià la història. La poca simpatia que hi havia d'un costat a un altre va desaparèixer per complet. Els seguidors groguets no perdonen ni perdonaran que els hòmens d'Unai Emery es prengueren el tram final d'aquell derbi tan 'professionalment'. Ja els hi dic jo que els més sorpresos van ser els mateixos jugadors del Submarí. Però eixa ja és una altra història. Indemostrable, per cert.
Com de la història formarà part Jesús Barrachina. Don Jesús. Un tipus irrepetible que hui fa just una setmana ens va deixar. Sempre amb el tratge, la corbata i el mocador a joc, la insígnia del seu València i una aurèola de felicitat inimitable, l'ex directiu irradiava vida pels quatre costats. Era un personatge en el millor dels sentits d'esta paraula que mai feia distincions. El seu tracte era el mateix fores un aficionat del carrer, un becari del diari o l'estrela de l'equip del moment. "Albertito, tú que lo sabes todo..." començava qualsevol conversa telefònica quan ara ell qui apretava el botó verd del mòbil. I de seguida llançava la seua pregunta: volia saber per on televisaven el partit del València, quin entrenador anava a vindre o si, d'una vegada per totes, algú li explicava al 'Xino dels collons' com gestionar un club de futbol. I contestares el que li contestares, sempre t'acomiadava amb "un beso, cariño". El bes que jo vull tornar-li amb estes línies demanant-li sols un últim favor: explica en el cel la teua famosa frase de 'La Champions és la Champions y a ti te encontré en la calle", a veure si qui mana ahí dalt ens ajuda a tastar-la de nou. Sé que no et costarà massa convèncer-lo. Perquè eixe sí que ho sap tot i no jo, Don Jesús. Amic.