Guanyar a Vila-real

VALÈNCIA. Em pregunte a quin nivell de depravació hauré arribat per a ser capaç de disfrutar d'esta temporada. I fer-ho, a més, com un xiquet.

Crec que té alguna cosa a veure amb que donara per mort a este club quan Neville, abandonant tota esperança. Barrejat amb eixa determinació a quedar-me només amb els partits reduint a la mínima expressió el que ocórrega durant la setmana. Ni xarxes, ni tele, ni ràdio, ni premsa. Ací comença una transformació, vulgues que no, que et permet veure les coses sense tanta contaminació.

Eixa nova visió que et regales creant-te un ambient més sa es nota molt quan visites de manera furtiva al pardalet blau, prompte descobreixes partits que no has vist. I lo pitjor és que el roín eres tu per no eixir-te un torrent de bilis a cada minut des de lo més profund del teu teclat.

Viure sense expectatives i amb els peus al terra, conscient del teu lloc al món, és el millor que hi ha. M'agrada haver sabut tornar a 1998. El futbol torna a ser divertit i no un niu de mala llet.

Em resulta important l'addicció pel minut 93. Crec que eixa adrenalina fa molt de bé a esta valoració. Més que res per la necessitat de sentir-se viu que exigia durant anys a este equip. D'abraçar la filosofia Klopp. Venim d'uns temps, des de Unai (què guay), on de gener a maig no hi havia ja res que fer. T'endinsaves en un estat comatós, de deixar passar els dies, fins a l'arribada de l'última jornada. Un bodrio infumable, freturós de tota emoció. En aquells dies reclamàvem al tècnic basc que arriscara la Champions per a intentar donar la campanada a la Copa o l'Europa League, per a poder sentir-nos vius alguna vegada i tocar pèl abans que tanta venda i crisi convertira eixa aspiració en quimera. Recorde, també, com matarem a tots, de Quique a Nuno, per tirar Copes assequibles i de camí pla per a assegurar-se el puto objectiu de la quarta plaça.

També recorde com fins fa res llegies tres mil vegades al dia que preferiríem ser quints o sexts i guanyar un títol a ser tercer o quart i no guanyar res. Clamant pel retorn de l'equip bronco, lleig, i fastigós, però competitiu.

M'agrada ser coherent, encara que l'experiència et faça veure la vida de manera diferent amb els anys. Per açò, a la meua manera d'entendre el VCF i el futbol, preval jugar finals i guanyar títols per sobre de qualsevol classificació a la Lliga. De ser efectiu abans que bonic.

No sé si serà desesperació, ganes de recuperar la senda perduda per l'únic camí factible, o què, però quedar quart em resulta d'una mediocritat insuportable. No has fet altra cosa en la teua vida que ser quart. Estem farts de ser quart. És rutina. No puc tolerar que es qualifique d'èxit, o que convertisca en bo o roín un any. No obstant, jugar finals, guanyar títols, només ocorre una vegada cada deu o quinze anys. Amb sort. Açò sí és extraordinari. Meritori. Històric.

A més, en un context on estàs perdent massa social, amb els xavals fugint a altres clubs i els majors convertits en una colla de neuròtics, de lustres amb l'autoestima pel terra, necessites més tocar metall que ser un muermo de quart classificat. L'única cosa que pot suposar aconseguir la zona champions és la guinda a un curs impressionant. Res més.

Entenc molt bé que a Vallecas isqueren a reservar, t'estan dient que també volen l'Europa League. I em pareix destacable encara que no lleva que el diumenge no fóra dia per a cagar-se en el treball de mesos d'eixa manera. Però el VCF és així, no anem ara fent com que no ho coneixem.

Evidentment, té els seus perills. Arriscar, ja ho diu la paraula. Per açò el que succeïsca a Vila-real, en l'eliminatòria concretament, és molt important per a la qualificació del curs. Perquè ara mateix estàs en eixe encreuament de camins en el qual pots acabar als llibres d'història o en la quinta porra. I serà decebedor desembocar allà. Clar que sí. Però enlletgir a una plantilla que ambiciona objectius tan sucosos, encara que es quede pel camí, és d'estúpids. Després demanem mentalitat guanyadora i exigència. Este equip, amb totes les seues limitacions i tares, vol ser campió. No veig major triomf que eixe.