Hi ha dies i dies

VALÈNCIA. De Vallecas no va treure el València CF gens bo, res. Res va eixir bé. Ni la imatge, la d'una autocomplaença inusual per a l'equip de Marcelino. Crec que és la primera vegada que veig una cosa així des que Marcelino volta al València CF. Va tocar la vesprada boba, tant que fins a l'entrenador (habitualment protector en el discurs públic amb els seus jugadors) va ser taxatiu en el diagnòstic "estic profundament decebut". Pocs diagnòstics més caben davant esta radiografia.

Fins i tot els parle a nivell personal-professional. La lamentable visibilitat de la cabina en la qual em va tocar narrar el partit i per la qual les ràdios paguem a la lliga 120 euros per partit no presagiava gens bo. I aspai, que en això de ser xafats en les nostres condicions de treball tenim molta culpa els periodistes. M'agradaria saber on estan les diferents associacions de Premsa (genèriques i específiques de Periodisme esportiu) i perquè miren per a un altre costat. Quina és la seua vertadera funció?

Tampoc va eixir bé el resultat. L'equip va caure derrotat davant el vice cuer que no guanyava des del 2 de febrer i que només havia sigut capaç de deixar la porta a zero com a local en un partit... abans d'enfrontar-se al València. Tot i les tres o quatre ocasions clares de gol, pese al penal del qual va disposar Parejo, malgrat les arribades a la meta del Rayo... res. Derrota i tornada de buit.

Potser l'únic que va estar a l'altura el dissabte va ser Marcelino en aguantar estoicament l'allau de exhabruptes de dos cafres que li desitjaven la mort a plens pulmons ovacionats pels qui els envoltaven. Entenent que l'entrenador del València CF és un d'eixos rivals que se't fan incòmodes, no ajuda en res el carregament indiscriminat d'acusacions que van arribar des dels mitjans nacionals culpant-li de tot l'ocorregut en la Copa davant el Getafe com si s'hagueren enfrontat un grup de soldats kurds contra Els Fruittis. Ja tenen un ogre per al seu pim-pam-pum. Una col·lisió amb el Rayo i una altra amb el Getafe, mala assumpte este. Entrar en conflicte amb els fills mediàtics de Madrid té dures conseqüències. A vore si els que van entrevistar setze vegades a Bordalás després de la Copa per a teixir un martirologi mediàtic ixen ara a defensar a l'entrenador del València CF i a atacar els successos que van ocórrer al costat de la seua banqueta. Ho dubte, és més, no tardarán molt en entrevistar als autors dels insults per a edulcorar deliberadament la seua imatge a nivell nacional.

A nivell esportiu el pitjor sens dubte és la lesió de Geoffrey Kondogbia. Quan el francés està bé (i començava a estar-ho) és un d'eixos mig centres que vist i abriga. Per posar un exemple, Coquelin abriga bastant però no vist a l'equip com Geoffrey. Pal dur per a un equip que havia teixit la seua solidesa en el moment en el qual el doble pivot havia aconseguit la consistència que tant va donar al grup la temporada passada.

Ara toca aprendre a viure sense Geoffrey, i no serà fàcil perquè a més del colp esportiu, l'anímic tampoc és menor. I sobretot toca resar, i resar molt perquè Coquelin i Parell no es constipen.

Això sí, per a l´histerisme, el menyspreu i la desqualificació per una derrota no compten amb mi. Finestreta equivocada.