X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Kily, Kily 

Després de quedar amb ell durant la presentació del partit de llegendes, el Kily González ens va agafar el telèfon al voltant de les 13.30 hores. Foren trenta minuts de conversa en la qual l'argentí va demostrar que, ara que ja no competix, continua sent eixe tipus que alçava Mestalla amb un simple moviment de braços

24/12/2018 - 

VALÈNCIA. Fou dimecres. A la sintonia de Ràdio Marca. Una casa que en este final del 2018 no m'ha pogut acollir d'una millor manera. Feia mesos que no vivia el dia a dia d'una emissora i ja ho trobava a faltar. Allí vaig viure un d'eixos moments de ràdio que convertixen a este mitjà de comunicació en pura màgia. Després de quedar amb ell durant la presentació del partit de llegendes, el Kily González ens va agafar el telèfon al voltant de les 13.30 hores. Foren trenta minuts de conversa en la qual l'argentí va demostrar que, ara que ja no competix, continua sent eixe tipus que alçava Mestalla amb un simple moviment de braços. Utilitza el llenguatge de la mateixa manera que corria la banda de Mestalla. Amb garra, amb un orgull, amb honor. Una persona capaç de transmetre. D'explotar al màxim les seues virtuts. Perquè el Kily, que per a mi sempre va ser un futbolista amb un nivell prou per davall del nivell de Vicente Rodríguez, va saber aplegar a la gent. La graderia del coliseu de l'avinguda de Suècia vibrava amb les seues cavalcades. I hui torna a fer-ho amb les seues paraules.

El ressò de les seues declaracions a les xarxes socials serví d'exemple. Twitter tirava fum i embogia amb la següent frase: “No entenc la gent que està al València per a donar 'un bot'. Quin bot? Estàs en un club gegant. No hi ha res més amunt”. I què volen que els diga, sense ser la veritat absoluta, perquè objectivament no ho és, no deixa de ser un sensacional punt de partida. Una creença a la qual aferrar-se per a començar a créixer. Ara que les coses no funcionen com tots esperàvem, que un exjugador nascut a milers de quilòmetres, a Rosario, ens pose les piles recordant una volta i una altra que este club va ser el millor del món en 2004 ens ve de meravella. Optar a lluitar per eixe nivell d'exigència ha de ser la meta a la qual aspirar. I com li deia a ell mateix, el seu discurs no li vendria gens malament a l'actual vestidor. Deu minuts tancats en la Ciutat Esportiva repetint açò valdria com a teràpia de grup. I és que el Kily estigué excels afirmant que: “Este escut cal defensar-lo amb tot, no es negocia res i si dubtes t'has d'anar per a un altre costat. No tothom pot jugar en este club. Estar davant 55.000 persones que t'exigixen guanyar no és per a tots. Cal estar preparat mentalment, tindre talent i personalitat. Jo confie en esta plantilla”.

I parlant de confiança, em lleve el barret amb aquella que mostra Mateu Alemany amb Marcelino García Toral. Passe el que passe. Apleguen o no els resultats. Crec que és així com s'ha de treballar per a acabar triomfant. Si creus en un entrenador, si apostes per ell, si no queda tot en un una pose de cara a la galeria, has de recolzar-lo a mort quan no entra la pilota. M'agrada la forma de fer del director general. Jo voldria sempre tindre a un cap que em defensara així davant de qualsevol circumstància. Com fa Mateu. Com ha demostrat Alemany donant eixida a Jeison Murillo. El tècnic no volia veure més al central en el seu vestidor i li l'ha llevat de damunt. Altre debat és si el defensor hauria d'haver jugat més, que jo crec que sí. Entre altres coses perquè pense que és millor que Diakhaby. Però Marcelino no pensa el mateix -pel que siga- i el seu cap l'ha donat suport. I en els pròxims dies farà el mateix amb Batshuayi. I sincerament pense que la postura del balear amb el preparador tampoc haguera variat si ahir Piccini l'acaba enviant als núvols en compte d'avançar el regal del Pare Noel davant l'Osca en forma de gol.

Ara bé, l'èxtasi provocat pel 2-1 en la pràctica totalitat dels jugadors que ahir estaven a Mestalla és un símptoma cristal·lí de què el grup seguix unit. Que el vestidor encara no ha perdut la fe en si mateix ni tampoc en l'entrenador. Perquè l'equip mostra febleses. Moltes sí. Però la bogeria en el minut 93, els gestos de ràbia de la plantilla, veure a Parejo, a Cheryshev i a Gayà desplomant-se en terra de la tensió patida o escoltar a este últim, al de Pedreguer, cridar allò de “hem patit com a gossos”, parla ben a les clares de què el projecte no està mort. Que els jugadors volen, que encara creuen en el seu tècnic, que estan segurs que -canviant alguna cosa- els resultats aplegaran. I encara que açò no ha de ser argument suficient com per a assegurar que la diana de Piccini suposarà un punt d'inflexió, almenys em tranquil·litza. Si el gruix d'este grup va quedar quart la passada campanya, per què no pot reaccionar en esta? Per què no? No sé si serà l'esperit nadalenc, però vull ser positiu. Com el Kily, que al mateix temps que li demana molt més a tots i cadascun dels futbolistes, creu que la temporada encara no està perduda. Kily, Kily!

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email