La fotografia 

VALÈNCIA. Han passat vint anys i sembla que fou ahir. Dos dècades d’una fotografia, d’una instantània que tant de bo poguera repetir-se a partir del pròxim dissabte. La imatge reflectix el moment en el qual tres xiquets de 16 anys podien acostar-se físicament al primer trofeu aconseguit pel seu equip de l’ànima. Recorde que aquell dia d’estiu ens tocà fer cua fins a arribar a ella: a la Copa del Rei. Érem Koke, Paquito i jo. Tres adolescents que el 26 de juny de 1999 havíem gaudit en La Cartuja d’una nit per a la història. El golàs de Mendieta i la carrera del Piojo mai se’ns podran oblidar: són llegenda d’una entitat centenària. Llegenda que va engrandir encara més el nostre sentiment cap al València.

Tant és així, que després de vint anys no res ha canviat. Més enllà de què hem perdut part de la innocència, que ells dos són pares i que algun dia em tocarà a mi, este cap de setmana, com aleshores, agafarem un cotxe, viatjarem cap a Sevilla, pensarem durant el camí que Messi no és invencible i somniarem a repetir la mateixa foto. Encara que siga amb més panxa i menys monyo. I a la fi, passe el que passe al Villamarín, açò no ens ho lleva ningú. Perquè ser valencianista està per damunt de guanyar el títol. Portar la rata penada al cor va molt més enllà de derrotar o no al Barça. Voler a esta entitat, a vegades, pot traduir-se en una simple imatge. 

I per què no anem a pensar que és factible? Per què no? En 90 minuts pot ocórrer qualsevol cosa. O si no, que li ho pregunten al Liverpool. A més, per als supersticiosos, hi ha moltes similituds amb aquella final davant l’Atlètic de Madrid. La primera, la ciutat: la capital andalusa tornarà a ser la seu. Un lloc on el València sap ben bé el que és campionar: a La Cartuja, al Pizjuán en 2004 i només falta un estadi. Li posem nom? Estaria de categoria, veritat que sí? 

I la segona i més important, arriba una setmana després que l’equip haja segellat la seua classificació per a la Lliga de Campions. Ahir, els hòmens de Marcelino van fer-ho imposant-se al Real Valladolid en Zorrilla per zero a dos. En el 99, encara va ser més complicat. La formació dirigida per Claudio Ranieri necessitava guanyar al Mallorca i esperar que l’Atleti –el seu rival dies després- derrotara al Celta de Vigo en Balaídos. I així va ser. Els blanc-i-negres golejaven 3-0 en Mestalla i una diana de Santiago Solari li donava el triomf al conjunt matalafer. Era la primera vegada en la història que l’entitat ‘che’ jugaria el nou format de la Lliga de Campions. I si repetim el final el dissabte? 

Com va succeir dos dècades enrere, el València aplegarà a ‘Terra Santa’ amb la moral pels núvols després d’haver aconseguit el gran objectiu de la temporada. Després d’aconseguir el premi a la paciència d’aquells que mai deixaren de creure. Perquè el vestidor mai va tirar la tovallola, sempre va fer costat al seu entrenador i entre ells, i el suport de Mateu Alemany quan va ser necessari, redreçaren el rumb de la nau fins a fregar el cel amb les mans al José Zorrilla. Sols fregar-lo, perquè per a tocar-lo, farà falta arredonir el Centenari amb un títol. I Koke, Paquito i jo amb una foto. La fotografia.