La jugadora no té qui li escriga

VALÈNCIA. El futbol per tal d'arribar a la normalitat social. Una cosa semblant vaig escriure fa una setmana a estes mateixes pàgines. I sembla que molta societat s'ho ha pres fil per randa. La gent llevant-li la pols a les sabatilles, comprant a tota pressa roba tècnica i buscar una sèrie d'estiraments base per tal de no lessionar-se, no siga cosa que toque anar a l'hospital i que ens pegue la bestiola l'infermer o la metgessa. Inconscients però estirant prèviament.

O pitjor encara, soltar als menuts al carrer i raonar, sentats als bancs del mobiliari públic com si res. O rular-se la birra i el canut els més joves. Normalitat social. Per l'albelló se'n anirà aquella cosa que ens anava a fer millor persones. La cosa no va amb nosaltres. Tal vegada siga el moment de traure imatges, sense intermediaris, de la desfeta que porta el virus per entrar dins dels caps de suro, com a les campanyes de la DGT i contra el tabac. Més de dos minuts tarda un sanitari en equipar-se per entrar a una habitació amb pacient contagiat, amb més fulles que una ceba. Al final, li estem donant la raó a Tebas. Serà més perillós anar a fer la compra que els entrenaments dels jugadors de futbol.

Jugadors, que no jugadores. Costures trencades a primeres de canvi. Lluny queda ja la Supercopa oriental i la suposada lluita pels drets humans. O aquella aposta pel futfem des de la RFEF. Resulta estrany que la primera competició de futbol tanque les portes sense més. Desfà un poc el cami fet. Probablement la logística siga un poc més complicada que a Primera i Segona, però ahí és on s'ha de demostrar l'aposta i arrimar el muscle per consolidar el projecte global. També és curiós que el patrocinador principal no haja demanat alguna cosa per mantindre la seua quota publicitària. Però clar, estant tots a casa i fent gasto, igual ni els cal.

Després voldrem estadis amb bones entrades i que els nanos demanen camisetes serigrafiades de Mari Paz, mentres ella demana material per seguir entrenant. Futbol de classes, sense dubte. Els professionals masculins ho fagociten tot. També és cert que no pintava la cosa molt enllà per al Valencia CF i haja salvat el descens de manera funcionarial. La vida no sol donar segones oportunitats. Seria bon moment per a reconduir el projecte i fer-lo potent per a tornar a tindre l'espai perdut a la zona alta de la classificació. Això també és fer club. És anar més enllà de la foto promocional. És donar-li la importància i professionalitat de veres. És vertebrar dins de la societat. Ni vull pensar que poden haver sentit qualsevol de les jugadores del Levante UD o del Valencia CF a l'eixir a entrenar pel seu compte, seguint instruccions, a qualsevol hora, podent-ho fer. La policia dels balcons haurà fet el seu agost de segur. 

Tots, menys els culturetes estúpids, celebrem que, poc a poc, els Ferran, Maxi, Gameiro i companyia tornen a entrenar. Cal aplaudir. És recuperar una part de la nostra vida que no serà mai com abans. Molts han mogut abans d'hora. Aplaudim a elles també. També porten l'escut del nostre equip, siga xoto o granota. Aplaudim. Perquè, com aquel coronel de García Márquez, llevat d'honroses excepcions com la de l'admirat Raúl Cosín, la jugadora no té qui li escriga.