La Lliga de Luis

VALÈNCIA. Demà, a Mestalla, s'enfrontaran València i Atlético de Madrid. Aprofitant esta circumstància pot ser bon moment per recordar la temporada 1995-1996. La darrera vegada que tots dos equips van lluitar, mà a mà, pel campionat de la regularitat. En eixa campanya els dos equips van arribar a l'última jornada amb opcions de campionar. Els de Mestalla després de molts anys es veien amb opcions de guanyar una Lliga que se'ls resistia des de l'aconseguida en 1971.    

El València venia d'uns anys de gran inestabilitat coincidint amb el final de la presidència de D. Arturo Tuzón i l'arribada de Paco Roig. Per a la seua segona temporada com a president, el “tronador”va escollir per a la banqueta valencianista a Luis Aragonés, després del fallit experiment de la primera amb tou un campió del món com Parreira.     

Després de perdre la final de copa de 1995, eixiren del club jugadors com: Sempere, Penev, Serer, Giner, Salenko, Robert. I  arribaren: Viola, Patxi Ferreira, Sietes, José Ignacio i Eskurza. Que es sumaren als Zubizarreta, Otero, Fernando, Romero, Poyatos, Camarasa, Mazinho, Mendieta, Gálvez i Pedja Mijatovic. El “Sabio de Hortaleza” va saber donar-li a eixos jugadors les armes i el caràcter necessari per tornar a competir, de tu a tu, amb els equips més potents. Aragonés va saber guanyar-se a una plantilla de molt nivell, però poc acostumada a lluitar per campionats i per poc no van poder rematar una de les grans remuntades històriques de la Lliga. A la jornada 30, el València estava a deu punts del líder, l'Atlético i poc a poc li va anar reduint l'avantatge fins arribar a la última jornada disputant-li la Lliga després d'haver anat escalant posicions a la taula classificatòria de manera espectacular.

Eixe campionat es va decidir en dos moments puntuals. El primer va ser la victòria davant els matalafers. El València, després de signar una excel·lent segona volta, va visitar el Vicente Calderón, per jugar contra el líder. Mijatovic va avançar per dos vegades als deixebles d'Aragonés, però els madrilenys empataren amb gols de Geli i Pantic. En l'últim quart d'hora Poyatos va rematar de cap per marcar el tercer dels valencianistes. Una victòria que posava la lluita per la  Lliga al roig viu.  

Després d'eixe partit, tan sols quedaven quatre per decidir el campionat. Altra derrota de l'Atlètico permetria al València avançar-lo a la taula i finalitzar com a campió. Però esta ensopegada blanc-i-roja no va arribar. Entre altres coses, pel que va succedir en la penúltima jornada a l'Heliodoro Rodríguez López, de Tenerife, on Carlos Aguilera, jugador de l'equip local criat a la pedrera atlètica,  amb 0-0 al marcador va fallar, increïblement, un gol a porta buida després d'una eixida en fals del porter matalafer. Una errada inexplicable i impròpia d'un jugador de Primera. Casualitats de la vida, o no, poc després Aguilera va fitxar per l'Atleti. 

Desgraciadament, al Valencia li van faltar dos o tres jornades més per haver consumat eixa heroica remuntada, i és que tot el món del futbol es va quedar en la sensació de que si haguera durat un poc més el campionat el València haguera guanyat la Lliga. Amb tot, els membres d'eixe equip i sobretot la figura de Luis Aragonés, encara que no aconseguiren el títol, han quedat per sempre en la memòria dels valencianistes per la forma en la que competiren i per haver fet tornar la il·lusió a Mestalla.