La pancarta humana

VALÈNCIA. En el xicotet retorn del públic a Mestalla hi ha poesía. No sols pel soroll que va generar tan escassa quantitat de gent, evidenciant que la derrota de Meriton és de tal grandària que només aconsegueix l'eterna justificació d'aquells que mai van voler el bé del VCF. N'hi ha per subvertir altra de les idees perverses de personatges menyspreables que arriben al punt d'encarar-se a peu de carrer amb aficionats; presos de l'ansietat que els genera afrontar l'últim telenotícies que els queda. Un que ja no els dóna ni per a manipular la imatge exterior de la seua desastrosa gestió. Voleren pagar un acte de lleialtat a la institució en un moment crucial, renunciar al reembossament d'un abonament, amb preus alts cridats a desincentivar l'assistència. Els presents li ho van explicar fins i tot amb un croquis.

És l'exemple que hauríem de seguir tots. I ho diu un que va deixar de veure els partits del VCF, i es va apartar del món, perquè ja no suportava més esta farsa.

És comprensible que haja un fastig generalitzat que faça atractiu abandonar les graderies. És una realitat palpable que estem davant un club sense futur al qual només ens queda demanar que ens lliuren el cadàver per a poder soterrar-lo amb dignitat. Inqüestionable que amb esta gestió a no molt tardar veurem un descens (esportiu o administratiu, o tots dos alhora). I tot el que vulga. Però davant això no podem donar l'esquena, ni abandonar el camp de batalla.

Davant una pròxima temporada de camps oberts, davant eixa oportunitat, no hi ha lloc a la deserció. La pròrroga que els va regalar la pandèmia arriba a la seua fi, ho saben, i el diumenge van conèixer allò que els espera. Per això este estiu, si la manipulació de preus no ho evita, i la nostra economia personal tampoc, ha de ser el de rebentar el marcador d'abonaments i batre xifres prèvies a la crisi de 2008 (mai recuperades). Una muralla d'abonats en defensa del club. Desertar en condicions favorables seria donar-lis en safata la victòria. Carta blanca a les seues malifetes. De fet, tot allò que fan, des que arribaren fins al dia que es vagen, ha anat encaminat a això. A quedar-se a soles, sense ningú que els contradiga o enlletgisca públicament. No podem permetre'ns caure al seu parany.

El camí és el dels 2680 del diumenge. Anar, i protestar. Protestar, i anar. No valen excuses. Els nostres diners pesen tan poc en els comptes que ni l'argument de regalar-los la plata serveix. Ni tan sols és excusa la censura. Porten pancartes, una per espectador. No hi ha equip humà que evite l'exhibició de 40 mil cartolines.

Molt més si ens convertim tots en una. Al meu entendre la millor resposta (cal polir detalls i organitzar-se) al fastig i la repulsa a Meriton seria tenyir de negre les graderies de Mestalla. Un dol passional en un estadi abarrotat. 40 mil persones en defensa de la institució portant samarretes negres amb el #LimGoHome en blanc i taronja estampat al pit. No hi ha tir de càmera, comentarista, decibels, ni segurates que tape semblant missatge.

Ens obrin les portes, les mateixes que donaren lloc a poder acabar amb tots els gestors negligents (la part de la història que, oh, convenientment s'ignora amb massa assiduïtat), per a recuperar el poc que ens queda. Aprofitem-ho. No tindrem millor manifestrodrom que la nostra pròpia casa. El recinte de somnis i dolors que han vist pares, avis i néts durant generacions. Una congregació on s'amaguen les essències mateixes de la militància on els únics amos són els seus habitants.

Love VCF. Hate Meriton.