La partida de Pablo

VALÈNCIA. Pablo Linares té 29 anys, és de Borriol i és pilotari. De fet, és l’únic pilotari professional de tota la província de Castelló. De Faura cap al nord només està ell. I té mèrit. Perquè a més de jugador d’escala i corda, Pablo treballa en un magatzem de carxofes, en un menjador, prepara oposicions i és monitor en l’escola de pilota d’Almenara. Però esta entrevista no va sobre com i on troba el temps, la força i els ànims per a tot. Esta entrevista va sobre el preu de començar, de recomençar de zero, una vegada més. Ja en van unes quantes.

Pablo de Borriol (així s’anuncia a les partides des que va debutar amb 17 anys al trinquet de Vila-real, allà pel 2010) no estarà enguany en el V Trofeu Villarreal CF que comença este cap de setmana, malgrat els seus orígens i els seus vincles amb el club "groguet". Sap que haurà de millorar el seu nivell si vol entrar en este tipus de campionats, amb els millors jugadors del moment. Fins que arribe eixe dia, l'escaleter es prepara per al pròxim campionat Individual d’escala i corda. Ho fa després de la seua enèsima remuntada contra l’adversitat, d’una altra lluita contra l’infortuni, contra la cara obscura de l’esport de competició. I és que després de superar una greu lesió al muscle que el va allunyar del trinquet més d’any i mig, després de frenar en sec en 2020 per culpa de la pandèmia, i després de cinc mesos en blanc, sense partides en tot el que va de 2021, Pablo es prepara ara per a jugar la seua partida contra el passat. Només pensa en guanyar el futur.

De nou en l'Individual d’escala i corda. Com et trobes?

De la lesió estic molt bé. Estic content, però ara em cal més partides, agafar ritme de competició. No és igual entrenar que jugar. Em van dir de participar en el mà a mà i vaig dir que sí. Fins fa dues setmanes, portava sense jugar des de desembre. Tinc moltes ganes de jugar.

I què esperes del pròxim mà a mà?

A vore si done la sorpresa (riu). He vist el calendari i jugue la primera partida contra el campió sub 23. Si guanye eixa ronda jugaria després contra Genovés II. Seria un luxe enfrontar-me a ell. No he jugat mai contra ell mà a mà. Si això passa, estaria molt content.

Amb la pandèmia, has pogut jugar moltes partides?

En 2020, quan es van reobrir els trinquets, vaig jugar la Copa 2. Despés ens van tancar (gener de 2021) i ja només podia entrenar. Després de la lesió, que em va tindre més d’un any parat, tornar a frenar i tornar a començar de zero altra vegada… Ara he jugat dues partides i he fet errades, però són errades pròpies de no jugar. El cas és que enguany he jugat dues partides.

Quan vas començar com a professional?

Vaig debutar amb 17 anys en Vila-real. Vaig començar a l’escola de pilota d’allí, perquè al meu poble no n’hi havia. Vaig estar allí dos anys, d’aleví, després es va fer l’escola a Borriol i vaig jugar allí d’infantil i cadet. A continuació vaig passar a tecnificació i vaig guanyar el campionat Individual sub-16, sub-18 i sub-23. Crec que sóc l’únic que ha guanyat els tres. Ara només em queda el bo.

En 2016 debutes en la Copa Diputació amb una victòria contra Puchol II… No és mala estrena.

Amb 23 anys debute en la Copa Diputació, ocupant la baixa de Francés. En eixa partida vaig eixir al trinquet i donaven de 20 d’eixida. Però, vam guanyar a Puchol II (60-55). Eixe any vaig jugar l’Individual i vaig perdre contra Fageca. Vaig jugar mig lesionat. Jugava una partida i després havia d’anar al ‘fisio’ perquè per dalt no podia tirar-li. En desembre em vaig fer una ressonància i es va vore que tenia el muscle per a operar. Tenia afectat l’acromi i alguns tendons.

Com va ser el procés de recuperació?

L’operació, en 2017, va anar bé. Tanmateix, em costava recuperar la mobilitat del muscle. Vaig fer la rehabilitació amb el Villarreal CF, des de març fins a juny d’eixe any. Van fer tot el que van poder, però no vaig recuperar la mobilitat del braç al 100%. Vaig buscar altres tècniques de rehabilitació i, finalment, vaig recuperar la mobilitat.

Quan vas poder tornar a jugar?

Tenia els músculs atrofiats i això no em permetia alçar bé el braç. Vaig tornar, però es notava molt el temps inactiu. Era començar de zero. I mentalment és complicar. No era només el braç, era pensar que vas a fer-te mal, no sentir-te bé, no soltar el braç… No vaig jugar partides fins a l’estiu de 2018, encara que no estava bé del tot. Tenia molèsties i el cap no estava bé. Jugar així era patir. Quan estava agafant-me va arribar la pandèmia i vaig haver de parar altra vegada. Després de l’estiu de 2020 vaig jugar la Copa 2, però a final d’any, de nou es va parar tot.

Amb tantes parades, dolors i maldecaps, no has pensat mai a deixar-ho?

El que m’agrada és la pilota. Més que tot. Si no tinguera afició ja m’ho haguera deixat. Tant de temps parat, el ritme tan lent al que millores, saber el que tu jugaves i tal com estaves… Arribes a pensar que no pots arribar ja al nivell que tenies. I encara no ho estic. Ara jugue i disfrute, perquè no tinc dolor, que és el més important. El nivell el puc agafar, però el més important és no tindre dolor i disfrutar. A més, la família, els amics, la nòvia… Tots m’han animat a continuar. Sempre he tingut el seu suport. Ells també han patit molt.

Com s'explica que sigues l’únic pilotari professional de tota la província de Castelló?

Ara està eixint Diego, que ja està jugant alguna partida. El cert és que a Castelló tenim sis escoles de pilota. Només en un tros menut de València hi ha més escoles que en tot Castelló. No hi ha tanta afició i falta gent amb ganes de fer coses per la pilota… Ací, sense persones com Lluís Ramos, molta gent no jugaria. Del meu poble amunt no hi ha escoles de pilota, ni pràcticament juga ningú. És normal que hi haja pocs jugadors. I crec que tardarà a haver-n'hi més.

Després de tornar al trinquet, quin objectiu et marques?

 Pujar el nivell que tinc ara per a estar altra vegada en l'elit, entre els millors jugadors. Tornar al meu nivell d’abans. Ho puc fer. Em trobe bé i el braç em respon. I per això estic entrenant. És el que vull, tornar al nivell d’abans. I si puc més, més.