La rampa de Bordalás

VALÈNCIA. Sense ser esta columna un serial, parlàvem la setmana passada de les pretemporades i les il·lusions dels futbolers com vosté i jo. Ja han començat els primers partits de pretemporada i, com la cançó de Julio Iglesias, la vida sigue igual. Li tirem a muerte a les primeres sensacions, veiem al nou central Alderete com la reencarnació d'Ayala, Marchena o algun altre jugador amb bon regust per a l'aficionat de a peu. I és només per tindre ganes que les coses funcionen. Malgrat ser un gegant amb peus de fang, per allò que ja saben de l'absència de gestió esportiva i el tema condicionat que sembla que el Valencia CF és com el metro, cal deixar eixir abans d'entrar.

I mentres seguim amb la cançoneta de la pretemporada, tirant coets per les bones sensacions o, per contra, deixar a les clares que la cosa bona arriba quan s'acabe la data de fitxar, depenent si els teus els guanyen tots o li peguen com si portaren les botes al revés, a l'altra banda del món han fet un sarao d'esports a tota hora que va de categoria si estàs de vacances. Perquè, igual no ho saben, els Jocs Olímpics es fan a Tokio. O Tokyo si eres modern, que la cosa no queda clara del tot. Els Jocs Olímpics, els deia. Unes coses on eres capaç de viure amb devoció bianconera les patades d'una xiqueta de 17 anys, amb seleccionador del meu poble, i on no es lleven la medalla si queden segons. I te fas expert, o ho intentes del waterpolo, que és com el handbol però en l'aigua. El handbol que és com el futbol sala però amb les mans. El futbito de sempre. I amb el waterpolo flipes perquè el narrador diu 'xutar' a tirar la pilota amb la mà. I penses que és perquè li passa com a tu, vols xuts, vols corners i jugades a pilota parada que no eixen. Que és només nostàlgia. Que a ell el que li agradaria és poder saber com van les coses del seu equip, siga el Catarroja CF o el CD Castellón. Perquè al futboler li passa com al lladre, creu que són tots de la seua condició.

En realitat, el COI ho fa aposta. O ho fa perquè és una ONG. Ens fica les retransmissions en diferit. Bueno, el COI no, la tele de tots. Per allò de les hores. I no t'avisen. El rigorós directe, que quan érem menuts, era perquè passava alguna cosa important. Ara, fan directes en casa de famosets per qualsevol cosa, com tirar la basura. Ara no saps si l'esportista espanyola random a la que estàs animant sent les teues paraules d'alè per eixa màgia de la tele. Tu deixant-te la veu i ella igual ja està en la vila olímpica fent-se un suc regenerador. Perquè si encara penses que les rutines i els teus crits són determinants en el camp de futbol, com no van a ser-ho en uns Jocs Olímpics. Cal ser fidel a les coses. Igual que quan arribe l'atletisme, que si són olimpiades i no anar en patinet pegant-te bacs que te tindrien dos setmanes fent olor a Reflex. Però clar, després penses que qui eres tu per decidir que és olímpic o no, si el que importa és la tele a punta pala. I que tu només vols vore un atletisme, el de la rampa de Bordalás. Ixa rampa que és sinònim de suor, esforç físic i sentències en plan 'ara si van a estar preparats físicament i mossegaran per tindre la pilota'. Com si córrer i estar fins fora una garantia d'èxit. Si així fora, els africans serien campions del món cada quatre anys, fent rotacions els països.

Però enguany, de moment, fent-li companyia a Alderete, la rampa. En que poc ens fem il·lusions. I sense tokens. Més fàcils que un puzzle de dos peces.