La revolució que mai va arribar

VALÈNCIA. La Lliga de futbol 2017-18 està a punt de baixar el teló, ja hi ha campió i les tres places que condenen al descens a Segona també estan decidides.

Una lliga que pel que fa a la lluita pel títol ha mantingut, amb algun matís, les mateixes característiques dels últims anys. Amb la incorporació, afortunada, dels de Mestalla en la lluita per la tercera/quarta plaça.

Per baix d'esta posició cap altre club ha presentat credencials  per inquietar les places que donen dret a jugar en la màxima competició continental.

Un dels encants de les competicions esportives és el saber que no són una ciència exacta i que sempre hi ha marge per a la sorpresa, però amb l'actual duopoli instal·lat sembla que, inevitablement, en la Lliga Barça i Madrid mantenen el seu gran avantatge sobre la resta de clubs.

Fins l'irrupció fa unes temporades de l’Atlètico de Madrid, la Lliga espanyola era un espai reservat per al FC Madrilona. Hauríem de remuntar-se a l’any 2004 per trobar un campió, el València, que no fora cap dels dos que es reparteixen el pastís. De fet des de fa més de tres dècades, només el Depor ha inscrit el seu nom al palmarès de campions del torneig lliguer junt als altres quatre equips mencionats. Actualment sembla que ja no hi ha espai perquè la classe mitjana puga pegar un salt i trencar l’establishment. I el pitjor és que probablement tot continue igual en les pròximes temporades.

Res nou baix el Sol, Madrid (33) i Barça (25) han guanyat el 65% de les Lligues, mentres que la resta d'equips sols ha pogut “campionar” en 29 ocasions al llarg de la història. És la desproporció més gran dels grans campionats europeus amb molta diferència. Valga d'exemple la lliga anglesa, on els dos equips que més vegades l'han guanyat, Manchester United (20) i el Liverpool (18), acumulen entre tots dos, tan sols, el 33% dels campionats.

Una situació insostenible a mitjà termini si la Lliga vol seguir, creguent que és la millor del món. Algú dirà que açò és llei de vida, o del futbol, però si busquem culpables no podem obviar que bona part de l'actual estat de les coses té com a responsables als mateixos dirigents de la resta de clubs. Al setembre de 2011, José María Del Nido, president sevillista en eixe moment, va convocar una reunió amb l'objectiu d'acabar amb el duopoli. Una revolució que havia de ser encapçalada, segons va declarar pels presidents de l'Atlético de Madrid i del València com a integrants del segon escalafó lliguer.

El president del Sevilla va comparar eixa reunió dels clubs amb la Revolució Francesa, al ser un moviment, segons ell, nascut de les bases, per salvar el futbol des de l'interès del col·lectiu.

El final d'esta revolució ja sabem quin va ser, cap dirigent valencianista va voler ser Marat, Danton o Robespierre. Mai sabrem que haguera passat, però el que si coneixem és que des d'eixe 2011, la diferència entre Madrid-Barça i la resta s'ha fet encara més gran, tan sols cal fer una ullada a l'evolució dels respectius pressupostos per comprovar esta afirmació.

El València, alternativa als tot poderosos en eixos anys ha vist com la distància amb els grans ha augmentat i al mateix temps com equips històricament inferiors l'han superat en més d'una ocasió. 

Esperem la propera temporada, la del centenari, servisca per a revertir la situació i que el València puga consolidar-se entre el grup dels grans clubs.