S'acaba la temporada i, amb el València ja classificat per a la pròxima edició de la Lliga de Campions, arranca el mercat. El mercadeig, millor dit. S'enceta un inacabable ball de noms que il·lusionen i desil·lusionen...
VALÈNCIA. S'acaba la temporada i, amb el València ja classificat per a la pròxima edició de la Lliga de Campions, arranca el mercat. El mercadeig, millor dit. S'enceta un inacabable ball de noms que il·lusionen i desil·lusionen. Que dibuixen un somriure en el rostre de l'aficionat o que l'afonen en el desànim. El futbol és un esport d'emocions fortes, el qual quasi mai coneix el terme mitjà. Una virtut que abans es trobava a la premsa seriosa i que hui en dia, sembla que ja no està de moda. Ha desaparegut. És trist. Especialment si intentem buscar-lo a les xarxes socials. Ara qui triomfa sol ser aquell que se'n va a l'extrem a l'hora d'opinar. La persona que, posats a demanar, pensa com jo, no entén que altre puga defensar un punt de vista diferent i que si es troba a algú que ho faça, utilitza la seua facilitat de paraula per deixar-lo en evidència. Hem aplegat a un punt en el qual ja val tot. I per a la meua professió, per a este món tan apassionant del periodisme -que també s'exercita interactuant de manera directa amb els seguidors- és quasi el colp de gràcia. Si havíem perdut credibilitat davant de gran part de la societat, ja en són pocs els espais que ens queden per a poder reivindicar el nostre paper. I la culpa és nostra per caure en la trama i deixar-nos arrossegar.
Vinc a dir-ho perquè les dos últimes setmanes han estat carregades d'exemples. El primer, d'àmbit nacional -i internacional-, com va ser la polèmica suscitada després del famós 'no penal' a Lucas Vázquez i la segona, de circumscripció més local, amb les informacions que afirmaven que l'entitat de Mestalla havia rebut una 'super oferta' per Rodrigo Moreno. Per parts. La primera deixa en l'alçada d'una sabata este benvolgut ofici. Les hores posteriors a l'acció en qüestió van ser un continu esperpent. A veure qui la soltava més grossa! Sense argumentar, sense pensar, sense trellat. Semblava que tocava defendre a uns colors o als contraris i al mateix temps faltar-li el respecte al d'enfront. Partint de la base que sóc capaç d'entendre les dos postures la meua és clara: 'no hi ha infracció'. Però tot i tindre una opinió, respecte l'oposada. Perquè l'entrada de Benatia genera dubtes. Però els dóna igual. Als mateixos que els agrada donar lliçons de periodisme s'han passat dies i dies tirant pesta per la boca d'un mite com Gigi Buffon o argumentant una suposada persecució arbitral de cara a les semifinals que haurà de disputar el conjunt de Zidant davant el Bayern de Munic. Vomitiu.
Però no contents amb això, apareix la televisió oficial del Reial Madrid per a publicar un vídeo en el qual comparava la manera com havia enfocat la cadena COPE la polèmica de l'esmentat penal amb el tractament de l'eliminació del PSG en mans del Barça la passada temporada. I tot per a desacreditar a un periodista, Juanma Castaño, a qui no conec de res, per no defensar la veritat de Florentino. Però no contents amb això, apareix en twitter Isco per incendiar les xarxes contra el mateix presentador 'antimadridista' i llançar-li a milers i milers de trolls pel simple fet de no pensar com ells. Fins a on estem arribant!?
Ara bé, l’altre cas és el que vertaderament em preocupa. Dimarts passat, també els companys de la cadena COPE, en este cas a València, van informar al voltant d’un interés en ferm d’un club, el nom del qual seguix sent un misteri –s’especula amb l’Atleti de Madrid- per tal de fer-se amb els serveis de Rodrigo Moreno. És a dir, el que ha ocorregut, ocorre i ocorrerà tota la vida en el món del futbol quan un jugador com l’hispà-brasiler, completa una temporada tan fantàstica com la seua. Doncs bé, una vegada feta pública la ‘notícia’, l’obligació de la resta d’aquells que no hem sigut capaços d’obtindre la primícia és, primer espavilar i de seguida acudir a les fonts oficials per consultar. I estes foren clares, rotundes: “tot és fals”. Un modus operandi relativament comú quan la informació no beneficia al club. Altra cosa és que siga de veres o no. Això, sols el temps ho dirà. Però el que em dol és la reacció per part de determinats mandataris de l’entitat de Mestalla acusant en privat als periodistes de la COPE de “madridistes i desestabilitzadors”? Madridistes? Desestabi…què? Repetisc, no sè si s’han equivocat o no, però no es dediquen a fotre al València, ho assegure. No mereixen eixe tipus de tracte. I com pot ser que al Cap i Casal qualifiquen a a una emissora i als seus treballadors de madridistes i a la capital d'antimadristes amb sols una setmana de diferència? Tal volta serà perquè simplement són periodistes i això als que manen, no els agrada.
A València, Meriton vol acabar amb els ‘intermediaris’: la premsa, entre ells. Anil Murthy no s’amaga a l’hora d'expresar el seu pensament. Com li ocorre a Florentino vol que a l’aficionat aplegue una veritat, la seua. La veritat oficial, aquella en la qual no existís la crítica. Però no ho aconseguirà. Ni hui, ni mai. Açò no és Singapur. Els mitjans de comunicació, tot i viure la majoria d’ells en una época de precarietat econòmica, són lliures. Els seus professionals treballen, investiguen i lluiten per oferir el millor servei als seus consumidors. Però el producte, i seré sincer, que perd qualitat quan els protagonistes no col·laboren. No són propers. No es mostren humans. Cap professional de la informació exigís que li filtren una notícia, només faltaria, però sí que no els mentisquen. I desgraciadament, d’un temps a esta banda, passa en massa ocasions. Algun dia escriuré un article sobre elles. A molts se’ls hauria de caure la cara de vergonya.
Ara bé, els mateixos que ara es dediquen a dificultar el nostre treball aprofitant que la piloteta entra i que el València ha tornat on mereixia estar i d’on mai havia d’haver eixit, són els mateixos que al llarg de les dos últimes temporades ens han demanat en privat i amb el seu millor somriure que ajudàrem a l’equip, que frenàrem la crítica i que pensàrem en el bé per a l’entitat. Baix el prisma d’eixa veritat única era millor, per exemple, no parlar malament de Neville, de Suso, d’Ayestaran, d’Alesanco, de Siquieria, d’Aderllan Santos i de tants i tants altres. I sabeu el millor de tot? Que molts ho férem. Però no perquè se’ns aconsellara –molt amablement, clar està- sinó perquè hi hagué moments en els quals el club s’afonava en tots els sentits. I personalment jo ho tornaria a fer. Sabeu per què? Perquè el millor per al València és el millor per al periodista, per a l’aficionat de l’equip i si m’apuren per a la ciutat. I jo vull el millor per als meus. No som l’enemic. S’equivoquen de finestra.