X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Lim què car ens vas a costar

M'han vingut al cap les figures de Peter Lim, a Lay Hoon o al mateix Suso Garcia Pitarch i he desistit. Les seues actuacions al llarg dels últims temps m'han fet retornar al significat actual del substantiu crisi...

24/11/2016 - 

VALENCIA. El València està en crisi. Una frase molt senzilla que em serveix per a descriure la situació per la qual travessa l'entitat de Mestalla des de l'estiu del 2015. Com poden comprovar per a escriure-la no m'ha fet falta anar a la Universitat de Salamanca ni acudir a cap llibre d'història blanc-i-negra. No obstant això sí que he volgut fullejar un diccionari etimològic per intentar enviar un missatge d'optimisme. I pensava que l'havia trobat quan, llegint detingudament la definició de la paraula en qüestió, de seguida m'adonava que tampoc anava a servir de gran cosa: "Segons el seu origen, el vocable crisi és tot el contrari a acceptar una destinació inevitable. El temps de la crisi és el de la decisió, la intel·ligència i la valentia. Davant una crisi social o política -o esportiva-, la decisió sobre el camí a prendre depén de qui tinga el poder i la capacitat de convèncer als altres". I ha sigut just en este punt quan he decidit tancar la plana. M'han vingut al cap les figures de Peter Lim, a Lay Hoon o al mateix Suso Garcia Pitarch i he desistit. Les seues actuacions al llarg dels últims temps m'han fet retornar al significat actual del substantiu crisi. I malauradament aquesta ja no és conjuntural. Els fonaments de l'entitat es tentinegen.

A una setmana, a tan sols set dies de què es complisca el segon aniversari del magnat de Singapur com a màxim accionista del club, moltes són les veus que asseguren que l'aterratge de Meriton va a costar molt car. I jo, que sempre em costa assumir la vessant negativa de tot el que li ocorre al València, comence a pensar-ho també. En apenes 24 mesos i després d'invertir 200 milions d'euros, l'actual directiva s'ho està carregant tot. És difícil assenyalar una parcel·la que funcione bé dins d'esta empresa que forma part del seu holding. Perquè és en açò el que han convertit el seu equip, amic lector. Una empresa més. I tot i que encadenen fracàs darrere de fracàs no són capaços de rectificar. No reaccionen. La formació que entrena Prandelli ocupa la setzena posició en la classificació, suma 11 punts de 36 possibles, no té arguments per guanyar-li al cuer a casa i la seua presidenta ni apareix per la llotja. Per no parlar del senyor Lim, qui en gener complirà un any sense xafar el camp de Mestalla. Sembla que per a ells no passe res. Que ací, a 12.000 quilòmetres de distància de 'ca l'amo', l'afició protesta perquè s'avorreix en compte d'estar agraint-los pels segles dels segles que els salvaren de la fallida tècnica. I el pitjor dels problemes és precisament el contrari, que ja ni protesten. La indiferència s'ha apoderat dels seguidors.

L'últim exemple el vam presenciar diumenge davant el Granada. Quatre mocadors, uns pocs xiulits i pare de contar. Mestalla s'ha acostumat a perdre. Molts abonats prefereixen quedar-se'n al sofà abans de veure als seus jugadors en directe. Ja no volen parlar de futbol. Han perdut la il·lusió. El coliseu de l'avinguda de Suècia s'ha convertit en un estadi desangelat, fred, sense animació. L'enfrontament amb la CN10 ha arribat en el pitjor moment, just quan més se la necessita. La graderia ja no connecta amb els seus. Cada diumenge hi ha més seients buits. L'equip no transmet absolutament res. Els xiquets -pocs- que es compren la camiseta blanc-i-negra ja no es llueixen cap nom a l'esquena. La plantilla ha deixat de tindre referents. Que trist! Un club, a punt de complir 98 anys, que està perdent els valors que han fet d'ell un històric del continent europeu. Però ni totes les barbaritats que puguen fer-li a l'escut amb la rata penada seran suficients per a acabar amb el sentiment. Per poc que les coses es facen amb un poquet de trellat, la desafecció actual es transformarà en esperança, en fe.

Ara bé, ni encertant amb el remei, este València va a eixir de les catacumbes d'un dia per a un altre. L'amor als colors no desapareixerà mai però la cura esportiva va a requerir temps. Molt de temps. Entre altres coses perquè en l'àmbit econòmic l'entitat no ha millorat en res. Els comptes són els mateixos. Fins i tot el deute ha augmentat mínimament fins als 350 milions d'euros, però amb una principal diferència: els actius futbolístics. Peter Lim ha venut tot el que ha pogut. I si l'equip no entra en Champions -de moment farà prou allunyant-se de la zona del descens- continuarà traspassant jugadors. I ja no en queden quasi. Refer el projecte no serà fàcil. Sense massa diners tocarà encertar en fixatges 'desconeguts', sense massa nom i, de moment, Suso no ha fet amb cap. Si no arriba a ser per Jorge Mendes, el València encara estaria jugant amb Abdennour i Aderlan Santos com a parella de centrals. I podria seguir amb el cas Siqueira o la qüestió de la porteria, però serà millor no fer més sang.

Meriton ha d'afrontar els problemes sense culpabilitzar a cap altre, assumint responsabilitats. Ells han clavat la pota i ells han de traure-la. I si no poden, no volen o no saben que deixen passar a qualsevol perquè no s'afone més el prestigi d'este club que tant esforç ha hagut de posar per tindre'l. La seua pèssima gestió ja ens està costant cara. Per favor, què no vaja a més.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email