VALÈNCIA. Ací, altra vegada més amb la comparació. És tan evident… Les dos etapes coincideixen fins a confondre's. Són sendes classes d'empresaris tallats pel mateix patró. De ment estreta, motivats per les enveges i els odis, erràtics en les seues decisions, gustosos de moure's pels consells dels seus pitjors enemics, de posar els interessos del club en últim lloc o de tolerar únicament l'adulació perpètua. Tan abstrets que un es va haver de menjar les seues accions en rebutjar totes les ofertes que li van fer quan encara valien un euro i l'altre va camí d'això.
En eixa dansa d'iguals, d'iguals censurant mitjans i assetjant a periodistes, iguals en l'estupidesa i la ruïna que deixaran darrere de sí, han anat ha coincidir també en la seua fugida cap endavant. El constructor va acudir a Vilallonga espentat per la facció dominant del PP, i l'inversor borsari a un Príncep col·lega. Dos gestos amb una mateixa finalitat: Llogar la gestió a canvi de donar-li llustre a un paquet accionarial que val zero gràcies la seua patètica administració.
Estan per vore les ramificacions de la jugada del johorí. La del telefònic venia amb un xicotet paquet d'accions adquirit a una ampliació de capital ad hoc, un sou milionari i una suculenta comissió si trobava comprador en cinc anys, més quantiosos plusos per vendre les parcel·les i acabar el camp. Durà el que va tardar el patriarca dels Soler a assabentar-se que en el pack venia Orange Market i el bigotes (dirigint en la llotja la presentació de Vilallonga estava). L'amic d'Aznar es va perdre pel sud-est asiàtic cercant qui li comprara el VCF per a llevarse-se l'afrenta d'haver durat menys d'una setmana al càrrec. Però pel camí ens va ensenyar a tots lo ximples i submisos que arribem a ser per estos paisatges. En un entorn amb la mordassa posada ningú s'atrevia a criticar a Soler, guardant els seus esforços per a acusar de campanya interessada a l'únic que deia la veritat (encara que les seues motivacions foren haver-se quedat sense l'exclusivitat). Ningú. Fins que va aparèixer Villalonga i els va enlluernar a tots donant-los la mà en la Llotja Vip de Mestalla i es va referir al VCF com un malalt ingressat a l'UCI. Fins a eixe instant la ruïna del club era ‘un xicotet problema de punta de tresoreria, per la crisi’.
Ara és cosa del Covid. Però la mecànica del meritonisme la mateixa. És que és tot calcat, no em fotes.
El Príncep Ismail encara no ens ha acariciat la cara, ni donat la mà, tampoc ha parlat del seu guelo (millor que no ho faça, perquè quin personatge el seu avi) per a fondre'ns en la cadira. Ni tan sols sabem si va de veritat o és tot una cortina de fum per a desviar l'atenció del vertader focus. Tampoc tenim clar d'on eixiran els diners per a afrontar el forat que deixarà la pèrdua de la ATE o com afrontarà els quantiosos pagaments a curt que esperen al setembre sense fer un equip per a no descendir. Simplement li ha bastat amb convertir la seua aterrada en un reality xou per a trobar adeptes i copiar l'argumentari que va utilitzar el seu amic de Singapur per a que centenars s'hagen tirat a cegues als seus braços. D'Azkargorta a Martín Prest. De Vilallonga a Ismail. Seria poètic que allò que va començar Soler ho tanque la seua rèplica asiàtica després d'haver-nos passat dècada i mitja donant voltes a la roda com un hàmster sense haver solucionat cap dels problemes que arrosseguem des de llavors.
Jo almenys tinc un avantatge, ja tinc el camí fet. Vaig soterrar al VCF en l'estiu de 2019 i estic guardant dol des de llavors. El que veig ara és un fantasma, un ressò. No m'agafarà per sorpresa. Tant que tot el que no siga desaparèixer em pareixerà un regal. Però almenys, mentre s'aclareix el camí del nostre destí, m'agradaria veure'ns volent més a la institució i no pujats a eixe auto odi tan feroç que ens hem imposat. Costa distingir en massa ocasions si s'és d'un equip o d'un propietari, mentalitat servil i acrítica que em produeix nàusees. També acostumem a parlar del VCF com si haguera sigut l'obra d'una civilització extraterrestre. I no, el VCF és cosa nostra. Ho fundarem nosaltres, el criarem nosaltres, ho vam fer gran nosaltres. No ens va fer falta xeics, acabalats empresaris ni el patrocini d'un Estat. Ho vam fer sense diners, contra tot i contra tots. Tal vegada siga el peatge de la supina ignorància sobre la història del club i el seu recorregut, però no estaria malament que ens respectàrem i valoràrem un poquet més del que ho fem. Que alguna vegada, encara que siga per equivocació, aprenguérem dels nostres errors, o fórem conscients de lo valuós que és mantindre un esperit crític per a evitar abusos o regalar l'entitat al primer venedor de fum que ens diga tot allò que desitgem escoltar. O el necessari, per molt Príncep que vinga, que és mantindre una quota de poder accionarial per a evitar excessos i lladrocinis.
Si alguna cosa ens ha ensenyat este viatge és això, la importància de tindre accions. Fem el que siga per a agrupar el 5%. Fem el que siga menester per a que si hi ha una futura ampliació de capital puguem adquirir el major número possible. Deixem-nos d'egos i de gelosia i conjuminem entre tots, empresaris, premsa no venuda al règim i aficionats, un corrent capaç de comprar títols i salvaguardar una part del nostre llegat sentimental per a poder defensar-lo en el futur. És l'única manera de protegir al VCF de sàtrapes i de rescatar-ho si cau. En cas contrari acabarem sent foscor, un oblit en la història.
Lo que vinga darrere, per molt que tracte d'imitar-ho, ja no serà el VCF. I això serà un llosa insalvable per al monstre que es cree després de la seua defunció. I en el qual no estaré jo.