És un dels representants més importants del bagatge intel·lectual perdut del valencianisme de la Segona República. Oblidat per l’exili a França i eclipsat per les tesis de Joan Fuster, el nacionalisme de l’historiador Emili Gómez Nadal (València, 1907 - Valença d’Agen, 1997), forjat fora de València i amb vocació teòrica des de l’esquerra, va deixar cartes, articles de premsa i un assaig quasi desconegut, El País Valencià i els altres, que esdevingué una de les poques contestacions a Nosaltres els valencians entre els moviments d’oposició a la dictadura. Mig germà de Nicolau Primitiu Gómez, americanista i comunista decebut, amb una vida plena de tràngols amargs, Gómez Nadal mai va tornar a la seua terra, però, potser, el seu llegat té més influència del que ell imaginaria

El passat 14 de febrer va morir un dels dramaturgs més representats de l’Estat. Entre els millors en valencià de segle XX. Institucions i mitjans han recollit en els obituaris el seu llegat escènic. També el periodístic. Ací recordarem, però, la seua vinculació al futbol com a porter, periodista, pare de periodistes esportius i aficionat. Una relació intensa, la seua, amb l’espectacle en tots els sentits de la paraula

El mite de la caverna no és un mite. Els presoners que veien ombres projectades des del foc dels vigilants érem nosaltres.  L’ombra en el segle XXI és en colors i instagramable. Contemplàvem espectres, véiem pobles i ciutats i sentíem ressonar les orelles en la finor espessa de l’asfalt, com el xampany glaçat pres en dejú. Véiem ombres d’argilages i romers i alguna fina flor d’asfòdel, però el gladiol que teníem a mà dreta era tàctil i no pareixia que fora diferent del projecte d’assemblar-se a si mateix, la vella aspiració platònica

Sempre que he anat a l’Alter he anat acompanyat, com enfilat, amb grups musicals que en la seua parada i fonda a València eren conduïts pel camí que voreja Picassent buscant la veritat. Los Planetas, La Habitación Roja, Second, Revolver, Sidonie, Nudozurdo, Los Secretos, Bigott o Los Coronas han fet el mateix passeig. Hi ha d’haver una correlació espontània entre la qualitat dels arrossos, la seua naturalitat i la seua aportació vitamínica abans d’un concert. Si l’arròs és ciència, les seues maneres són artístiques. I l’art atrau l’art. O ha de ser l’escalinata coberta que, d’entre els tarongers, conduïx a l’interior amb l’actitud de qui entra a jugar-se la nit. Un pelegrinatge.