El passat 14 de febrer va morir un dels dramaturgs més representats de l’Estat. Entre els millors en valencià de segle XX. Institucions i mitjans han recollit en els obituaris el seu llegat escènic. També el periodístic. Ací recordarem, però, la seua vinculació al futbol com a porter, periodista, pare de periodistes esportius i aficionat. Una relació intensa, la seua, amb l’espectacle en tots els sentits de la paraula
El mite de la caverna no és un mite. Els presoners que veien ombres projectades des del foc dels vigilants érem nosaltres. L’ombra en el segle XXI és en colors i instagramable. Contemplàvem espectres, véiem pobles i ciutats i sentíem ressonar les orelles en la finor espessa de l’asfalt, com el xampany glaçat pres en dejú. Véiem ombres d’argilages i romers i alguna fina flor d’asfòdel, però el gladiol que teníem a mà dreta era tàctil i no pareixia que fora diferent del projecte d’assemblar-se a si mateix, la vella aspiració platònica
Sempre que he anat a l’Alter he anat acompanyat, com enfilat, amb grups musicals que en la seua parada i fonda a València eren conduïts pel camí que voreja Picassent buscant la veritat. Los Planetas, La Habitación Roja, Second, Revolver, Sidonie, Nudozurdo, Los Secretos, Bigott o Los Coronas han fet el mateix passeig. Hi ha d’haver una correlació espontània entre la qualitat dels arrossos, la seua naturalitat i la seua aportació vitamínica abans d’un concert. Si l’arròs és ciència, les seues maneres són artístiques. I l’art atrau l’art. O ha de ser l’escalinata coberta que, d’entre els tarongers, conduïx a l’interior amb l’actitud de qui entra a jugar-se la nit. Un pelegrinatge.
Mitrovica, l’antiga Dimitrovica bizantina, és hui en dia una de les cinc ciutats més grans de la República de Kosovo. Pràcticament fitant amb Sèrbia, des de 2013 ha quedat dividida en dos municipalitats: la Mitrovica Nord de Kosovo, de majoria sèrbia, minoritària en el conjunt de la ciutat, i la Mitrovica del sud, que concentra la majoria albanokosovar. Una coexistència difícil, separada per un riu.
Arreu de l’Europa devastada per la Primera Guerra Mundial, un nou ideari polític ambigu i proteic emergí amb força: el feixisme. Una amalgama d’elements molt diversos i sovint contradictoris que seduí grans escriptors i intel·lectuals a qui eixa tria convertí en figures amb un llegat incòmode, testimoni d’una era de frenesia ideològica
Pere Aznar (Assumptes Interns): "El límit del nostre humor és que no em maten pel carrer"
Cartier-Bresson, Frank, Meyerowitz i València: tres mestres fotògrafs del segle XX
La Ibèria de grisos que va fascinar a Jean Dieuzaide (1921- 2003)
Somien amb humans assassins els taurons dorments?
Kavafis, Forster, Durrell. Les lletres de la nostàlgia alexandrina
Dones, llengua i valencianisme. Una lluita històrica contra la invisibilitat
L’aventura dels Deu d’Orba: els emigrants valencians als Estats Units
Cada Nadal al voltant de 30.000 persones assistixen al més vell espectacle conservat d’una llarga tradició titellaire valenciana. Tot i tractar-se d’un betlem, la part sacra resta eclipsada per l’autèntic protagonista, Tirisiti, un pocavergonya malfaener, sí, però tan carismàtic com per a exercir de referent iconoclasta de diverses generacions de xiquets d’Alcoi i més enllà. Com diu la introducció, ens endinsem en este “petit retaule on pot passar de tot”
A Palmera, a la Safor, a mig camí entre Gandia i Oliva, el conegut curador d’art Vicent Todolí viu en el paradís. Un paradís amb centenars de varietats cítriques desconegudes a terres valencianes que ha bastit per tal de protegir el paisatge, gaudir de tot un museu a l’aire lliure i saciar la seua infinita curiositat
L’estret àmbit de la crítica periodística musical, tot i que siga d’alta qualitat, és un espai probablement massa reduït per a determinats autors. De fet, quan l’ofici (l’ofici d’escriure, al remat) s’exercix amb tenacitat, talent i verdader interés, la dimensió estrictament literària guanya pes d’una manera progressiva, s’obrin nous horitzons i derivacions artístiques i s’acaba per destil·lar el suc dolç i madur del raïm en el final dels estius. Temps de verema
A vegades pots anar amb el teu fill a vore el passat. El meu em parla poc del seu passat, a penes alguna cosa que va ocórrer fa una setmana, perquè els fills són com cotxes amb el depòsit ple de gasolina. Van a tota velocitat i sense mirar arrere
Una de les conseqüències inevitables de la cultura minoritària no és només que la quantitat de lectors siga escassa. Pocs parlants, pocs lectors i pocs llibres són coherents amb el cens i l’estadística. Hi ha una de més terrible i amagada, que afecta a les etiquetes que eixa condició provoca en el juí crític de la literatura i, per tant, de la seua qualitat
Els il·lustradors Aleksandar Zolotic, des de Belgrad, i Jem Maybank, des de Leeds, han donat vida a les dos primeres protagonistes dels àlbums gràfics de la col·lecció Drassaneta, un ambiciós projecte per a crear un imaginari propi i alhora universal destinat als valencians més menuts.
Inspirant-se en la Grècia clàssica, el teòleg Francesc Eiximenis afirmava que una ciutat, per tal que fora “bella e bé edificada”, havia de tindre planta quadrangular. Però en el cas del regne medieval de València, fundat sobre l’herència d’al-Àndalus, d’urbanisme espontani, orgànic i enrevessat, pensem moltes vegades que no hi havia nuclis així. Tanmateix, els exemples reiterats de la comarca de la Plana mostren el contrari: també ací es bastiren viles planificades rectilínies i regulars.
José García Poveda, el Flaco: “He fotografiat tot el que es movia”
Devís-Rueda, el tàndem valencià de la fotografia urbana que triomfa en Instagram
Quatre dies de jazz a la ciutat de Godella amb la quinta edició del festival Gothejazz
El grup islandés de corda Nordic Affect arriba a València amb un repertori contemporani i barroc
Compta amb un gran avantatge. Aparentment està en cap lloc, en un dels destins recòndits que l’Horta proposa tan a prop de l’aïllament com del centre de la civilització. Travessat entre infraestructures, al límit de les geografies. Això és Roca, el baixador de tren (en germanor amb Cuiper) que té fama de no haver vist mai baixar cap passatger. Un punt a favor que, casualment, fa dos telediaris era just un hàndicap i la presumpció de la irrellevància. Però Ca Pepico sempre s’ha aprofitat del pas, com una venda on els tractants anaven per a abraçar l’afecte abans d’entrar a la ciutat.
La figura de Dominique Vivant Denon (1747-1825) és una de les més fascinants de la cultura francesa que cavalca entre els segles XVIII i XIX. Dibuixant, gravador, escriptor, diplomàtic, llibertí, col·leccionista d’art, museògraf o viatger, va servir als tres últims reis de França, a la Revolució i a Napoleó. I gràcies a la seua prudència i discreció és probablement el millor representant de l’essència del seu temps convuls
La vida és un acudit quasi sempre, un viatge costera amunt cap a la recerca de cims platònics que et retornen, redolant, cap avall. Eixim de la cova i, efectivament, tot eren ombres. Ho vaig saber fa molts anys enfront de la mar Bàltica.
En la meua biblioteca, des de fa uns quaranta anys, hi ha un racó batejat com L’Infernet, com abans havien fet altres reconeguts bibliòfils. És un lloc incendiari i calent, i és que allí s’arrepleguen centenars d’obres verdes i desvergonyides. Moltes foren prohibides, expurgades o considerades d’excomunió. Son rares i difícils de trobar, ja que pel temps, segons èpoques, foren majoritàriament destruïdes. Però en tinc centenars. I m’encanten