L'última conquesta

VALÈNCIA. L'última parcel·la lliure de Meriton ha sigut colonitzada. El colp a la Fundació, gestant-se des de fa un any, és l'última conquesta de Singapur. L'estocada que certifica el control absolut de la màquina. En eixa escalada nord-coreana en la qual ja tota la informació oficial es redueix a un “Anil fent coses” es suma la vessant social, que navegava lliure, per a que puga continuar fent-se la foto. Propaganda per a llavar la imatge del règim. Continuarà apareixent d'amagatons a llegir tres frases i marxar-se a La Deportiva com una llebre després de protagonitzar tots els vídeos i fotografies. Però amb el control de la Fundació, l'últim vincle del club amb la societat, podrà presumir ara de tindre alguna cosa a veure en tot el que es faça en lloc de cedir els mèrits de la gestió a tercers. És l'última factura d'un cínic que no tolera que li facen ombra.

És una derrota absoluta i total, perquè si el VCF tingué centenari fou precisament per eixe vers solt que resultà ser la Fundació, l'únic òrgan ocupat, i preocupat, a conservar el passat i mirar-se al carrer per a promoure la cultura de club entre les seues gents. Baix el nou ordre nascut del rancor això mai hauria succeït. Perquè per a Meriton el centenari era una despesa supèrflua, una ridiculesa que no valia la pena. Així actuà, inhibint-se el VCF d'absolutament tot el que va tindre que vore amb la seua organització, al punt de cobrar-li una imponent suma a l'associació de veterans per obrir Mestalla per al partit de llegendes.

Però este colp té una derivada més (per si no fora prou que gent incapaç d'empatitzar utilitze assumptes del sentiment i projectes socials destinats als més vulnerables per a presentar una cara més amable que maquille la realitat del dia a dia), ja que fer-se amb el control de la Fundació és fer-se també amb el VCF Femení. Una guerra soterrada que ha estat allunyada del focus, però que té un recorregut llarg, fins i tot amb ramificacions en la pròpia Meriton. L'arrel de tot naix entre el xoc de faccions representades en Layhoon i Anil Murthy. Porgues i venjances asiàtiques que també construeixen esta història de misèries.

La fi d'este conflicte fa que les xiques caiguen a mans d'un tipus que des de la seua arribada han tingut clara l'eliminació de la secció. Van heretar un equip que jugava finals de Copa i lluitava pels primers llocs de la classificació, amb una atenció equiparada a la del primer equip, i un acord amb l'ONU, pioner al món, que era una bomba en imatge, projecció i potencial per a realçar la marca de club. Tot allò va quedar devorat per les cuites internes i la repulsió misògina dels seus autors, donant pas a anys d'aixeta tancada, expulsant-les de les instal·lacions de Paterna, retallant mitja pedrera o bandejant-les amb les excuses més variades i surrealistes. A diferència d'altres assumptes, el menyspreu que senten per l'equip no l'han ocultat ni pública, ni privadament. Actuen en conseqüència. Són cinc anys posant tots els pals a la roda que han pogut, al punt de portar al equip al límit de la seua existència (si segueixen a primera és només gràcies a que s'anul·lara la temporada pel Covid).

Tenint el control d'un equip del qual fins ara només podien influir en dos coses, en la meitat del seu pressupost i en l'accés a les seues instal·lacions, és qüestió de temps que troben l'excusa ideal que els ajude a justificar la seua liquidació. Mort per inanició és la previsió. Que els responsables de la Fundació i del VCF femení, presents i passats, hagen sigut els culpables de que el futbol de dones haja sigut professionalitzat ha sigut la gota que va omplir el got en esta fricció constant entre els qui no volien tenir a xiques portant l'escut del VCF i els que defensaven no sols la seua existència, sinó la seua potenciació.

És la desoladora estampa que ens queda. L'últim oasi que mantenia viu al VCF que vam conèixer sucumbeix al enderroc. Importa poc que s'al·legue ‘al desconeixement’ per a no entendre la magnitud del colp. N'hi ha prou amb enumerar les coses que les quals has disfrutat o fet bandera d'elles gràcies al silenciós treball de la Fundació per a adonar-se de la gravetat de deixar un òrgan d'esta substància en mans de Teo See Wei i un grup de singapuresos que mai han mostrat el més mínim interès per entendre, o comprendre, què tenen entre mans.

Tipus que fan del rancor, la confrontació i la provocació la seua senya d'identitat gestionant el pot de les essències. Podrà ser pitjor, clar que sí, perquè mentre ens esforcem a negar lo evident en el VCF sempre va tot a pitjor. Només necessiten asseure's i esperar. A la ciutat del a posteriori ningú farà res per a evitar-ho.