Mari Tere, Cuxart i la pausa en el futbol

VALÈNCIA. La pausa en el futbol. Allò que diuen que, en la seua justa mida, és element diferencial per resoldre partits. Partits que hui, per la pausa, no estem vivint. Servidor té, a vegades, nostàlgia. No de Bell Ville. De la rutina del camp. De vore els dibuixos de l'aigua regant el verd. Eixe verd majestuós que t'espera quan pujes l'últim escaló que dona accés a la grada. I que sempre aborrona. Mirar la grada com poc a poc va omplint-se. Imaginar el partit. Vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo i fer compte dels tres punts sense haver començat. Bramar, la tensa espera del VAR, l'esclat quan la maquineta autoritza el gol. Els controls orientats de Rodrigo. Els regats de Ferran. Les carreres generoses de Soler.

Ara, a Rodrigo el sentim perquè es torna a parlar de la seua eixida, a Ferran sembla que li va a rebentar el Tinder futbolístic de tants match que diuen té per a la pròxima temporada i a Soler el veiem mantindre la forma en casa, corredor amunt, corredor avall. Està clar que cal tindre la perspectiva de la situació i ja saben que el futbol és la cosa més important de les coses menys importants. La competició s'ha quedat congelada com quan es suspén un partit de tenis. Tornarà, d'una manera o altra, però les dinàmiques no seran les mateixes i els jugadors, encara que porten el mateix nom a la camiseta, tampoc ho seran. Com vosté o com jo.

La pausa ens ve bé per revisar qui som, d'on venim i on anem. Hem descobert que el misteri de la xica de Sarrià té nom i cognoms. Paco Lloret ens va obsequiar, des dels estudis centrals de sa casa per el dial de CV Ràdio, un testimoni amb Mari Tere Berenguer, aquella aficionada que botava plena d'alegria la victòria del Valencia CF, sent campions de pur rebot. I això és el Valencia CF. Un equip capaç de guanyar una lliga perdent. Flor es diria ara a allò de Di Stefano. I els curiosos poden rebuscar i llegir, o vore, com era aquell Valencia. Com marcava ratlla Claramunt. Disfrutar dels gols de Forment més enllà del mític contra el Celta. Podem inclús, sentir-se com Mari Tere. Si boten de manera descontrolada, el veí de baix pensarà que estan fent exercici, cap problema.

I malgrat tot, el Valencia és Pasieguito. Sentir-se valencià sent basc. És rebuscar i gaudir d'articles de Lourdes Martí o Josep Bosch amb olor a groc, amb tacte a paper, amb orgull del prestigi del passat. Que ha de ser el camí per reprendre el present i la fulla de ruta del futur. El Valencia CF és ser tendre amb tots, però més encara amb els que es queden al camí. Com feia Cuxart, el major. Demostrant que no cal ser llegenda ni tindre lona a Mestalla per sentir al cor el club. Sent català.

No és cap excusa, com poden comprovar, el lloc de procedència per sentir al club com a teu. És una cosa que cal respectar. Per història i per responsabilitat. Cal aprofitar la pausa per a llegir el partit. Saber del pes emocional que és l'escut de la rata penada. I totes les persones que ara conjunten esta part de la història del club ho han de tindre en compte. Per respectar el present, honrar el passat i tindre lloc al llibre dels fets en el futur.

Si no es reflexiona, la pausa no valdrà per a res. I poc a poc, pot ser que deixe de ser tan important per a les nostres vides la cosa més important de les coses menys importants.