VALÈNCIA. Lo millor de les finals no és jugar-les, sinó arribar a elles. El trajecte. Tot lo que deslliga eixe recorregut, les grans nits prèvies, i la setmana anterior al xiulet inicial de l'últim partit.
Els millors cinc dies de l'any, perquè no hi ha res impossible en ells. Les pors no es presenten a la festa. La seguretat es barreja amb la il·lusió diluint el dubte, convertint-los en un antídot contra la incertesa.
És bonic. En tal escenari els somnis es compleixen infinitat de vegades, regurgitem gols vencedors per minut, veiem el partit altes tantes ocasions amb mil finals diferents, però sempre amb el mateix resultat. Guanyant. El viatge, fins i tot el viatge, si hi ha qui puga anar, és altra part important del goig. Res uneix més que un viatge a una final, malgrat totes les complicacions del desplaçament.
Són coses que molts han oblidat, i altres no les coneixen perquè mai ho han viscut. Espere, almenys, que gràcies a l'experiència mai més calga veure a ningú intentant convèncer-nos de que tirar competicions, perdre'ns tot açò en honor d'una rudimentària classificació de lliga, és el que ens convé. Que a partir d'ara eixa espècie es porte una galtada que els gire la cara quan solten estupideses d'eixe calibre. No hi ha major culpable en els 11 anys de sequera que eixa mena de discursos.
Amb la del dissabte són ja quatre finals de Copa vistes, dos de Champions, i una de UEFA. I segueix sent igual que la primera vegada. Havent vist tantes saps molt bé que lo pitjor comença amb el xiulit del àrbitre, la vesprada es transforma en un mar de nervis i pors. Tant com que perdre de manera clara i contundent, ràpida, evita sofriments. S'assimila millor. Fer-ho de manera cruel i arribant a creure que és possible és la canallada. És una derrota que no s'acaba mai, per més anys que passen. Al transcurs del partit tot és un infern. Pateixes mil infarts per minut. Les pulsacions no baixen. Qualsevol pilota, per torta i desviada que vaja és un perill. Cada passe errat, aproximació, o es veu dins o com la desbaratada última oportunitat.
No és un lloc bonic. Es passa malament. Si encaixes primer assegures morir. Una vegada i una altra. L'anhel de la recompensa és l'única cosa que fa que tot valga la pena. Però és això, un anhel esquiu.
Cap experiència com una final per a explicar què és el futbol i la tontería que arrossega. Pots no tindre ni per a menjar. Patir una enfermetat. A les portes d'un desnonament o apallissat per la vida de mil maneres, que res et caurà pitjor que una derrota. Ni millor que un triomf. Una col·lecció de coses que va fer que l'última la tinguera a veure en peu, i era contra el Getafe, perquè assegut m'ofegava.
Té algo d'addictiu. Saps. Acabes tirant en falta reviure tot eixe drama. Que en el fons és lo que recordes de les finals quan parlen d'elles, no les alineacions, ni els golejadors. Ni la data exacta tal vegada. Però sí recordes la resta. El viatge, les vivències, com ho passares, amb qui et vares abraçar o en quin muscle anares a plorar. La celebració. L'abans o el després. El penetrant silenci de la derrota; l'escàndol del triomf.
En esta, és la primera viscuda que el València parteix com a derrotat. Poc que fer, a priori. A l'espera de lo que Messi vulga. Però no tindre res que perdre té les seues virtuts. Eixa absència de pressió es pot transformar en una fortalesa. Els pupils de Marcelino ja han demostrat que són capaços de ser lluïts en plena desesperació. Assumpte a l'abast d'uns pocs.
Però la del dia 25 guarda un secret, el VCF ja ha guanyat arribant a ella, encara que no siguem conscients.