X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Mouctar el murciélago

La jugada més heroica de Mouctar la va protagonitzar al Madrigal, sense bota, relliscant, sense perdre la marca ni desatendre les seues obligacions. Un sord acte de patriotisme

3/10/2018 - 

VALÈNCIA. La jugada més heroica de Mouctar la va protagonitzar al Madrigal, sense bota, relliscant, sense perdre la marca ni desatendre les seues obligacions. Un sord acte de patriotisme. El xic és així. Pareix no estar, que no jugue, ningú es fixa en ell i poques vegades és protagonista d'alguna hipèrbole tuitera. Però sempre compleix, fins i tot sacrificant el seu propi turmell si és necessari.

Em cau bé Mouctar, la seua actitud em recorda al personatge de Greg, de Succession, un llop amb pell de corder al que ningú pren seriosament, però que conforme avança la trama va agafant soltesa destapant-se com un cabró més a la saga dels Roy.

Si li prestàrem més atenció és un tret que haguérem vist durant els últims partits, fent algun gest o donant ordres de manera tímida. Potser li falte això, donar-li temps al mal geni que porta dins perquè lluïsca millor el seu bon treball. Un sense màcula. Capaç de resoldre els seus propis errors amb disciplina nipona.

Estem, se m'antulla, davant un xic penalitzat per les pintes desgarbades que vesteix, d'altura exagerada, per eixos braços descoordinats, com si no pertanyeren al seu cos, que en carrera alguna targeta li ha costat ja. Potser siga un dels motius pels quals pareix que a Marcelino li costa confiar en ell per als grans envits. Certament, té les seues coses. Doncs com a bon central europeu, criat en escoles on els defenses són això, centrals de poder aeri i velocitat, i no iniciadors de joc o filigraners amb un quatre a l'esquena, dóna un poquet de por vore-lo amb la pilota als peus. La seua pitjor faceta, una que polirà amb talent i minuts.

En el fons em dóna una pena el constant desdeny al seu bon quefer. Perquè representa molt bé el perfil de fitxatge que sempre triomfa. Xic silenciós, en segon terme, una arribada inesperada sense titulars o focus, amb quatre trastornats posant-li pegues al preu o a la posició sense haver-lo vist cinc partits ni ponderar la magnitud del curs... El típic que s'ocupa de seguida en tapar boques sobre el verd, dels quals acaba fent carrera llarga per damunt d'uns altres de vida efímera i portades regalades.

Víctima d'uns temps on agrada més l'embolcall que el producte.

Malgrat tan escàs reconeixement, amb les manques habituals d'un jugador en formació, està sent el millor de la temporada. De lluny. L'únic que no ha necessitat una col·lecció d'excuses, ni motius, que amaguen les seues vergonyes. Sempre ratlla l'excel·lència física, no distraient mai la seua actitud. On de vegades no hagué ningú, Mouctar (m'encanta eixe nom) sempre va estar.

Com Greg Roy, Diakhaby no ha necessitat adaptació alguna, ha caigut dempeus, en mig de la tempesta, i s'ha posat a sobreviure magistralment entre el caos. Captant al vol tots els matisos, sense preguntes, ni intromissions. La incorporació més desapercebuda va resultar formar amb un altre poc agraciat com Gabriel Paulista —al que tampoc solem prestar-li els nostres elogis, però que generalment fa un bon treball— el millor tàndem defensiu des d'aquell Otamendi-Mustafi. Els Tom i Greg d'esta Succession amb goteres.

Així i tot, ens falta alguna cosa en Mouctar. Mala fortuna la seua anar a caure a un roster incapaç de traure profit de la pilota parada, ja que si poguera practicar la seua potent rematada de testa veuríem al francès alçar-se en ídol.

El cabdal ara és veure'l en un partit gran, en un d'exigència extrema, que el porte al límit. És la prova de foc que li falta. El seu baptisme pendent. Europa tal vegada siga l'hàbitat propici. Un terreny exempt de possessions, habituat al joc d'altura i físic, a la mercè de davanters corpulents, on millor pot desenvolupar les seues qualitats. Veurem si és a Manchester, perquè açò està escrit diverses hores abans del partit, sense saber si jugarà, si farà un desastre, o si continuarà brillant. Així és el diakhabisme, tan atrevit com el seu pope.

De fet, em dóna més por que no ho faça. Un equip amb tants dubtes necessita certeses a les quals agarrar-se, i eixa parelleta, la que més porteries a zero suma, ha casat molt bé des del primer dia.

En Mouctar confiem.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email