X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinióN

Nascuts per a lamentar-se


Des del principi mantinc una relació d'amor-odi amb esta Copa. Sabia que a poc que el calendari acompanyara podries arribar a semis. Però per a què?, estàs molt lluny de les elits...

31/01/2018 - 

VALÈNCIA. Des del principi mantinc una relació d'amor-odi amb esta Copa. Sabia que a poc que el calendari acompanyara podries arribar a semis. Però per a què?, estàs molt lluny de les elits. La cosa és que van caure pel camí Madrid i Atlético, deixant-te una oportunitat que es va encarregar el Karma de xafar-te en posar-te altra vegada—i ja van quatre seguides— al Barça en el camí. Altre suplici.

Una relació d'amor-odi perquè temia molt del que està ocorrent. Vore a un grup perseguint un somni desfonant-se en ple gener per no estar preparat per a afrontar calendaris exigents. Un temor a nadar per a tornar a morir a la vora. Que un possible desastre coper i la corresponent factura en lliga amarguen l'any que s'ha marcat l'equip. Equip que no ve d'un context d'eufòria u optimisme com es va trobar Nuno al seu primer any, sinó de tot el contrari, i encara així va saber alçar-se.

Però arribà tot açò, i ací estem. Que si somies amb un gol de Zaza al 93 per a eliminar al Barça. Que si "som el VCF", com si eixes paraules significaren alguna cosa quan fa 15 anys que no empates amb ningú, quedant en mer piscolabis per al futbol modern. Que 'i si' i més 'i si' com si res haguera ocorregut...

Fa escasses setmanes la UEFA publicà el seu informe anual sobre l'estat del futbol europeu i en ell es reflecteix molt bé la realitat del València en l'actual paradigma. No és que estiga a anys llum dels grans d'Europa, és que ho està del que fa quaranta en termes econòmics, socials i esportius. Portes quatre semifinals en sis anys i a cadascuna has sigut eliminat amb major estrèpit que l'anterior, deixant un terrible balanç de 5 derrotes, 2 empats i només un triomf en vuit partits amb prop de 20 gols en contra i apenes 7 a favor.

No hi ha res que convide a l'esperança, ni tan sols un XI de talent, caràcter i personalitat, de vis competitiva, per a sobreviure a envits d'esta envergadura. Però ací ens tens, somiant amb Valències elèctrics, aferrats a un passat marcit com si mai s'haguera marxat, esgrimint arguments d'altra època com si el futbol d'abans i el d'ara foren el mateix, passant-nos pels nassos el desastre socioeconòmic i esportiu patit pel club.

Som així, ho serem sempre, i una vegada i una altra, per molt mal que estiguen les coses, seguirem comportant-nos com un noble rus a la Londres de 1920, mendigant pels carrers, dormint en estables, però amb l'altivesa intacta de qui es segueix sentint príncep. És la nostra manera de ser, sempre optimistes, sempre esperançats en el futur, odiant a tope el derrotisme. Per alguna raó recitem el "no passa res, la Copa l'any que ve" com si d'una fórmula matemàtica es tractara.

El divendres somies amb un gol de Zaza al 93, el dilluns amb un 1-1 al descans al Camp Nou, i el dijous directament ja estàs organitzant el viatge a la final. Però tots sabem la veritat d'açò: No són més que estúpids somnis, que n'hi han poques possibilitats, per no dir cap, encara que ens agrade autoenganyar-nos dia darrere dia. És la nostra manera de negar la realitat.

I també és allò que s'amaga darrere d'eixe amor-odi per esta Copa. Saber la necessitat de ressuscitar al València per estes vies, però comprenent l'impossible de l'empresa. La frustració abans que la ferida per negar-te a seguir lluint cara de fava, de quedar per a espàrring, de ser la festa d'altres per enèsima vegada. De les ganes immenses d'acabar amb tant malson sabent-te sense armes per a fer-ho. Perquè eixa és una altra, res seria pitjor que signar l'eliminatòria de la teua vida per a tornar a Mbia.

En el fons pot ser que, ocórrega el que ocórrega, només queden coses bones. Perdre (sense ridículs) o guanyar obri la possibilitat al fet que almenys açò servisca de lliçó, d'aprenentatge per a un grup imberbe, blanet, que no sap ni fer faltes sibil·lines per a evitar targetes a mansalva, ni ensenyar ullal, i encara menys competir. Ens acontentaríem amb açò, amb que siga la inevitable lliçó per a pujar el següent graó, a pesar de lluir cara de borinot una miqueta més.

Perquè açò és el que en realitat més em fot, que eixes coses ja mai ens passen a nosaltres mentre la resta del món s'ha anat de festa almenys un parell de vegades en l'últim lustre. Quan dimonis arribarà el nostre torn?

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email